Amb les darreres tres últimes pel·lícules, Fast & Furious s’ha convertit en una de les franquícies d’acció més importants del que portem de segle. El seu mèrit va ser saber canviar a temps la fórmula de pel·lícules de curses il·legals de cotxes, a pel·lícules d’acció plenes d’escenes impossibles pròpies de la saga James Bond o Misión imposible, però amb músculs, suor, adrenalina i testosterona. La clau de l’èxit la trobem amb l’entrada de Justin Lin a la saga, a partir de la tercera pel·lícula, i el retorn de Vin Diesel a partir de la quarta, sense comptar amb el cameo de la tercera, després de fracassos comercials com Las crónicas de Riddick, Un canguro superduro o Babylon. Els fums que tenia l’actor es van esfumar i aquest va deixar córrer les velles exigències per tornar a la saga i ser el productor executiu de la mateixa per prendre decisions creatives. Però no va ser fins a la cinquena pel·lícula en què el canvi va acabar de materialitzar-se. A partir de llavors la saga Fast & Furious va ser vista amb uns altres ulls per la crítica i el públic. Productes d’acció autoparòdic i nostàlgic com Los mercenarios, passen en segon terme davant l’acció que ens proposa Fast & Furious.
Aquesta setena entrega no ha estat dirigida per Lin (director de les quatre darreres pel·lícules de la saga) que es va veure incapaç de complir amb el termini que li exigia la productora, per això l’ha dirigit James Wan, director de Saw, Insidious 1 & 2 i Expediente Warren. Wan tenia ganes d’expandir els seus horitzons i allunyar-se un temps del cinema de terror. Malgrat tot, la desgraciada mort de Paul Walker en un accident automobilístic, ha endarrerit l’estrena un any sencer. Els germans de Walker han rodat les escenes d’acció que li quedaven per fer a Paul i allà on ha estat necessari s’ha introduït digitalment el seu rostre. Després de veure la pel·lícula costa identificar quines escenes no va rodar Walker. S’intueixen que són aquelles en que no apreciem del tot bé el rostre de l’actor amb plànols d’esquenes i ombres. Però ha quedat perfectament dissimulat. Segurament l’escena final és la més evident que no la va fer ell, però fins i tot la de la platja al final no t’arribes a creure que es tracta d’un dels seus germans, així com en diferents escenes d’acció en les que només te n’adones quan ho saps. En aquest aspecte un aplaudiment per la companyia d’efectes especials del realitzador Peter Jackson.
Quatre línies sobre l’argument que aviso que són excessives perquè la història és una excusa per encadenar escenes d’acció guais. L’equip de Dominic Toretto (Vin Diesel), després d’aconseguir el perdó del govern, serà assetjat per Ian Shaw (Jason Statham), qui pretén eliminar-los com a venjança per la mort del seu germà. Amb l’ajuda de l’agent Luke Hobbs (Dwayne Johnson) l’equip emprendrà un viatge arreu del món. Mentre, l’expolicia Brian O’Conner (Paul Walker) haurà de pensar en abandonar la seva antiga vida plena d’adrenalina i assumir la seva responsabilitat com a pare.
El concepte de família que ha incorporat la saga, planeja sobre els personatges i funciona de tal manera que l’espectador hi simpatitzi i deixi de percebre els personatges com uns estereotips que et deixen fred.
Fast & Furious 7 és un producte pel que és necessari apagar el cervell i no qüestionar-se perquè passen les coses, ja que no hi ha cap explicació. Les coses simplement passen perquè és cool que passin. Perquè coi els protagonistes es passen tota la pel·lícula buscant l’ull de Déu, quan Jason Statham apareix en totes les escenes, no se sap d’on, per fer-los la vida impossible? A qui l’importa el guió, mentre Vin Diesel agafi un cotxe i travessi dos gratacels al volant! Aquest és l’esperit de Fast & Furious.
