Comencem amb el repàs de les pel·lícules d’aquest divendres. Avui hem vist una de les més esperades d’aquesta edició, Insidious: Chapter 2 de James Wan. Wan ens ha sorprès en aquesta segona entrega perquè ha fet un producte clarament molt diferent de la primera. L’argument és una continuació directe de l’anterior. Aquí abandonem el concepte de casa encantada i anem directament a resoldre el cas de possessió del personatge que interpreta Patrick Wilson. Si la primera era una pel·lícula de terror sense concessions, hereva directa de Poltergeist, al Chapter 2, Wan ha volgut fer una cosa completament diferent, respecte el que va ser la primera part, o a la recent estrenada The Conjuring. Insidious: Chapter 2 no fa por, però tampoc ho busca. Wan vol crear més aviat sensació de mal rotllo. Si a la primera en prou feines mostrava cap fantasma i tot era molt suggerit, a la segona entrega es deixa anar i els fantasmes apareixen a tort i a dret. Wan , a més, es permet el luxe d’innovar i afegir un element de ciència ficció en una història de fantasmes i possessions. Alguns aquest canvi de to tant radical no els agradarà, a altres sí perquè Wan no s’ha limitat a fer el mateix, si no que ha volgut fer una cosa nova. Malgrat que a mi em tindreu a la banda dels que defensaran Insidious: Chapter 2, reconec que la primera és superior, però en canvi la nova pel·lícula m’ha passat més ràpid que la primera. I en aquesta, Wan demostra que pot fer alguna cosa més que pel·lícules de fantasmes.
La sorpresa agradable del dia ha vingut amb All Cheerleaders Die, la darrera pel·lícula de Lucky McKee. La peli dóna una volta als tòpics del cinema de cheerleaders i jugadors de futbol de les típiques pel·lícules americanes, i l’acosta al gènere de terror més gore. Les cheerleaders de la pel·lícula moren en un accident de cotxe provocat pels jugadors de l’escola. Malgrat això, recuperen la vida gràcies a una de les seves companyes que és bruixa. Ja us podeu pensar què faran aquestes cheerleaders als jugadors que les van deixar tirades després de l’accident. I més si tenim en compte que, com els vampirs, necessiten sang per continuar vives. All Cheerleaders Die és una gamberrada encantadora que ha posat a cent al públic que l’ha vist.
Avui també hem vist The Returned, una pel·lícula de zombis sense zombis. La idea és molt bona, però el desenvolupament de la pel·lícula es va perdent a partir de la meitat, fins arribar a un final que l’acaba destrossant. Els “returned” que fa referència el títol són uns infectats per un virus que els converteix en zombis. Malgrat que no s’ha trobat una cura, sí que existeix un medicament que conté la infecció i permet als seus portadors fer una vida normal. Però un sector de la població no està disposada a viure amb els infectats, així que es talla el subministrament del medicament i els seus portadors comencen a ésser assassinats per grups terroristes. El problema de la peli són els enormes forats de guió que té a partir de la meitat (no els explico per no xafar) i el final, que és còpia directa d’un conegut film de terror. Una pena perquè havia començat bé.
Fluixíssima ha estat 009 RE: Cyborg, un anime que suposa la continuació d’una sèrie de televisió basada en un popular manga. El problema que té és que és inaccessible als que no coneixen res sobre la història i els personatges. A més és un rotllo monumental. Els protagonistes són uns cyborgs que hauran de descobrir i aturar als que estan derruint els gratacels de tot el món. S’ha presentat en un innecessari i prescindible 3D.
També s’ha passat Fatal, una pel·lícula coreana que no abraça el terreny Sitges fins la part final. Un noi tímid, que va participar en una violació amb altres estudiants, es retrobarà amb la víctima sense que ella sàpiga qui és. Quan s’adoni que ella no ha superat el trauma, decidirà fer alguna cosa. El ritme és lent, però un cop entres a la pel·lícula, t’enganxa. Personatges molt ben treballats.
I acabo amb dos found footage, format que aquest any ha arribat a ser excessiu a Sitges. El primer és Afflicted, que està ben aconseguit, però és més del mateix. El format esgota i la pel·lícula també. Ens explica, a l’estil Chronicle, com un malalt terminal de viatge per Europa s’acaba convertint en vampir. Veiem la seva transformació i com és incapaç d’acceptar en què s’ha convertit. La sed de sang li acabarà fent fer coses que d’altra manera no hagués fet mai. L’altra és VHS 2. Si la primera ja era dolenta, aquesta segona la supera. Iguala la fórmula de fer un found footage a base de curts de found footage. No pot evitar els dos defectes que ja té d’entrada: ser un found footage i una pel·lícula episòdica.
