Baz Luhrmann, director de Romeu + Julieta de William Shakespeare, Moulin Rouge i El gran Gatsby torna a dirigir una pel·lícula nou anys després, per aproximar-se al Rei del Rock, Elvis Prestley. El que podem dir d’entrada és que la pel·lícula és igual d’enèrgica com ho era Elvis i a partir d’aquí, entrem en matèria.
Elvis m’ha agradat. És una molt bona pel·lícula i Luhrmann té un pols com a director que és perfecte per a aquesta història.
Començaré pel que tinc més inconvenients que és la importància que li dona al coronel Tom Parker, el que va ser representant d’Elvis, que interpreta Tom Hanks. El coronel és el narrador de la pel·lícula i això fa que la història se surti a vegades sobre Elvis i mostri massa el punt de vista de Parker. El coronel justifica cadascuna de les seves poc ètiques decisions que van marcar a Elvis. Tampoc ajuden les pròtesis i el maquillatge de Tom Hanks que fan que es vegi una mica artificial. L’altre problema és el metratge. Explicada en mitja hora menys, guanyaria en ritme, però confesso que he aguantat molt bé les dues hores quaranta i que no se m’ha fet pesada.
La pel·lícula comença enlluernadorament excessiva, amb molt de brilli i un muntatge de videoclip amb una aportació musical fora d’època, marca de la casa Luhrmann. Estem davant una part tant excessiva com aclaparadora visualment, plena d’imatges memorables. Passada aquesta part, la pel·lícula es calma i la narrativa es torna més pausada perquè de continuar així l’espectador hagués acabat amb el cap com un timbal. En tot moment, Luhrmann fuig de fer un biopic convencional i sempre és present la part artística.
Però malgrat el bon pols de Luhrmann, res d’això valdria la pena sense Austin Butler que està sensacional. Butler és un d’aquells actors que porta a la indústria de ben petit, des dels quinze anys amb aparicions en sèries juvenils com Hannah Montana o iCarly. Butler va ser l’interès amorós de Carrie Bradshaw en la preqüela The Carrie Diaries, en què ens narrava l’adolescència en els anys vuitanta de la protagonista de Sex and the City. Butler va continuar treballant en el circuit independent, fins que l’any 2019 té l’oportunitat de destacar, primer amb The Dead Don’t Die de Jim Jarmusch i sobretot a Once Upon a Time in… Hollywood de Quentin Tarantino en què interpretava a Tex, un dels membres de la família Manson. Perdoneu que me n’hagi anat, el cas és que Austin Butler sembla la reencarnació d’Elvis en aquesta pel·lícula i el que fa amb la veu i com canta és una meravella. Si us plau, veieu-la en versió original. Butler no en fa una imitació, sinó que aconsegueix recrear a la seva manera el mateix que Elvis transmetia a l’escenari.
El biopic mostra els moments bons i dolents de l’artista i provoca que ens fem moltes preguntes. És innegable que el coronel Parker va ser l’artífex que Elvis fos conegut a tot el món, però amb el seu talent, no ho podia haver assolit amb qualsevol altre representant que no hagués abusat econòmicament de l’artista i que, tal com mostra la pel·lícula, li hagués tallat les ales no deixant-lo sortir dels Estats Units? Fa la sensació que ens vàrem perdre molt d’Elvis i ja no parlo de la seva mort prematura, sinó de quan era viu. Primer, dedicant un munt d’anys en el cinema quan no era el seu i més tard, no deixant-lo fer la seva gira internacional. Luhrmann no amaga que el gran dolent d’aquesta història és el coronel Parker i el responsabilitza en gran part del que va provocar la seva mort, sigui a través del “metge” que acompanyava Elvis o no deixant-lo fer el que ell desitjava. Malgrat que van ser diversos factors els que van portar a la caiguda de l’artista a un pèssim estat de salut en els darrers dos anys de vida, Luhrmann presenta a Parker com el principal.
Els millors moments de la pel·lícula són els de les recreacions dels concerts, en els que queda clar què era el que el feia únic i diferent. Aquestes escenes estan molt ben rodades i és capaç de fer-te sentir el que el seu públic veia en els concerts. És molt bonic el paral·lelisme que estableix el director entre el cantant i el superheroi dels còmics Shazam, que publicava Fawcett principalment en els anys quaranta, i del qual en va prendre la imatge més icònica amb el serrell.
Elvis és fascinant i commovedora, no essent una pel·lícula perfecta, és una gran pel·lícula. Aquesta és la pel·lícula d’Elvis de Baz Luhrmann amb tot el que això comporta. Tanmateix, de la mà d’aquest director, qui volia veure un biopic convencional?
