Diumenge 19 d’octubre finalitzava la 48a edició el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya – SITGES 2015, el més important del món en el gènere. La vida del professional a Sitges és dura. D’entre les 7 o 8 pel•lícules diàries cal trobar temps per menjar, si un no vol morir d’inanició, fer entrevistes o anar a rodes de premsa i, el temps que resta, dormir unes hores per donar la talla l’endemà. Però deixaré aquestes misèries per un altre dia i em concentraré a fer un top 10 de les pel•lícules de gènere fantàstic del Festival d’enguany. Aviso que pel•lícules com Anomalisa (Charlie Kauffman) i Life (Anton Corbijn) estarien en el meu rànquing personal, però m’he volgut concentrar en les 10 millors propostes de gènere. Ja aviso que la classificació és molt personal, però en tot cas totes elles són pel•lícules excel•lents.
10. Zoom
La sorpresa. Zoom és la pel•lícula que ningú ha vist i de la qual probablement ningú us en parlarà, però que és una autèntica joia. Destaca per la seva posada en escena i la manera com integra animació amb imatge real; gens forçada i al servei de la història. Malgrat que al principi ens puguin semblar tres històries diferents, a mida que avanci veurem que es tracta de la mateixa. Els protagonistes són un director de cinema (Gael García Bernal) que veu com la mida del seu membre es redueix un dia per l’altre, una dibuixant de còmics (Alison Pill) que vol que les seves sines tinguin la mateixa mida que la dels seus personatges i una dona casada que viatja a Brasil per trobar-se a sí mateixa.
9. I am a hero
La festa. A Sitges hi ha un concepte molt arrelat que és el que anomenem pel•lícula festivalera. Això és sinònim de sang a litres i molt sentit de l’humor. I am a hero és l’adaptació del manga del mateix títol. Amb un aire a lo The walking dead, destaca per ser una pel•lícula de zombis japonesa. Un tema poc explotat al país nipó. Els zombis envairan els carrers de Tòquio. Un dibuixant de manga fracassat fugirà de la ciutat a la recerca d’un lloc per sobreviure. Tal com deia el principi, té molt de sentit de l’humor i les escenes són molt salvatges, en particular l’escena final on el protagonista ha de fer front, pràcticament sol, a l’atac d’un centenar de zombis. Us aviso que no haureu vist mai res igual.
8. Bone Tomahawk
El western d’autor. Això és Bone Tomahawk, una pel•lícula dirigida per S. Craig Zahler que no li ha volgut produir cap estudi de Hollywood. El director no ha volgut que es canviés cap línia del guió i això es nota. Una pel•lícula així mai no es podria haver fet sota el paràmetres de Hollywood. Entre els actors tenim a quatres estrelles, Kurt Russell, Matthew Fox. Patrick Wilson i Richard Jenkins que aniran al rescat de la dona d’un d’ells i de l’ajudant del xèrif que han estat segrestats per una tribu caníbal. Aquí els indis són substituïts per quelcom més salvatge. La major part de la pel•lícula és una road movie a cavall en la qual els protagonistes es coneixeran a sí mateixos. Al final arriba la festa amb una de les escenes més salvatges d’enguany i que encara no m’he pogut treure del cap.
7. El cadàver de Anna Fritz
El triomf de la senzillesa. El cadàver de Anna Fritz ha estat la proposta més angoixant i atmosfèrica del Festival. Sota la premissa de tres joves en el dipòsit de cadàvers disposats a tenir relacions sexuals amb el cadàver d’una actriu famosa morta, comença aquesta claustrofòbica pel•lícula que incomoda i t’ho fa passar molt malament. Cal deixar-li marge perquè és evident que el que ens mostra no podria passar en realitat, i concentrar-se en les sensacions que vol que tingui l’espectador. Amb un pressupost ajustadíssim i només quatre actors, ho aconsegueix.
6. Cop car
El final de la innocència. Cop car arribava a Sitges amb el seu director Jon Watts, amb la vista posada davant qui serà l’encarregat de rellançar Spider-man, ara que els drets cinematogràfics han tornat a Marvel a través d’un acord amb Sony. Cop car construeix una història al voltant de dos nens que roben un cotxe policial equivocat. L’amo de l’automòbil és un policia corrupte (Kevin Bacon) que anirà com un boig per recuperar el vehicle i evitar que es descobreixin els seus draps bruts. Cop car destaca pel ritme brillant que li dóna Watts i per la profunditat que dóna als protagonistes.
5. The boy and the beast
Esperit Miyazaki. L’anime japonès semblava perdut després de l’anunciada jubilació d’Hayao Miyazaki. Mamoru Hosoda ens ve a dir que podem estar tranquils. El realitzador ja va demostrar a Wolf children d’allò que era capaç. A The boy and the beast ens explica la tendra relació entre una bèstia que ve d’un altre món i un nen orfe. La bèstia s’emporta al nen al seu món i l’educarà en les arts marcials. La seva relació evoluciona a una de semblant entre un pare i el seu fill, al mateix temps que l’alumne aprèn del mestre i el mestre de l’alumne. Poques matisacions es poden fer davant una obra mestra com aquesta. És la perfecció feta pel•lícula.
4. Green room
Nazis nazis. En l’època dels zombis nazis, dels monstres de frankeinstein nazis i qualsevol cosa nazi, Green room ens mostra els autèntics nazis, els que viuen al nostre món. Green room explora el terror real i la violència més freda i crua. Els protagonistes són un grup musical que després d’actuar en un local d’skins, quedaran atrapats en una habitació per haver vist, accidentalment, una cosa que no haurien d’haver vist. Patrick Stewart interpreta al líder de la secta d’skins amb una racionalitat que recorda al capità Picard o al professor Xavier. La seva intel•ligència i sang freda el porten a prendre decisions expeditives que els seus acòlits no podrien.
3. The final girls
El terror dels 80. Us semblen ridícules les pel•lícules de terror dels 80, en les quals les protagonistes que ensenyaven els pits o mantenien relacions sexuals eren les primeres en morir en l’slasher de torn? Això és el que ens explica The final girls amb humor i sentit homenatge a produccions com Viernes 13. Però The final girls és molt més que això, és la història de superació d’una adolescent que encara no ha paït la mort de la seva mare en un accident de cotxe i que, gràcies a la màgia del cinema, tindrà una oportunitat per acomiadar-s’hi. The final girls sap jugar amb els tòpics del gènere i al mateix temps tocar el cor de l’espectador. Que s’hagi endut el premi especial del jurat i a la millor direcció no és gratuït. Les dues protagonistes principals, mare i filla, són Taissa Farmiga i Malin Akerman.
2. Turbo Kid
Pura nostàlgia i gore. Turbo Kid està rodada com una pel•lícula dels anys 80 i és un tribut a les pel•lícules d’aventures d’aquella època. Ambientada en un futur 1997 (?), la humanitat ha viscut una apocalipsi i la societat que resta recorda a la de Mad Max. Enmig d’aquest panorama emergeix un adolescent que viu sol en un refugi, envoltat d’objectes dels anys 80 com la bicicleta BMX amb què es desplaça, cintes de casset i el còmic Turbo Rider. En aquest món desolador es trobarà amb Apple, una noia amb una personalitat molt peculiar que amaga una sorpresa. Junts s’enfrontaran a Ze (Michael Ironside) un cacic d’aquesta societat destruïda. Turbo kid també destaca pels litres de sang en cadena que hi veiem. Els caps volen, les extremitats salten i la sang surt a raig. Una apassionada carta d’amor al cinema dels 80.
1. The invitation
Tensió màxima. The invitation té un plantejament que recorda a Coherence perquè tot comença amb un sopar entre amics. La pel•lícula s’ha endut amb justícia el premi a la millor pel•lícula. El grup d’amics de la pel•lícula fa més de dos anys que no es veuen a causa de la mort accidental del fill d’una de les parelles. El matrimoni ha refet la seva vida per la seva banda amb una nova parella. Ara es retroben, amb les ferides del passat encara obertes. Alguna cosa es palpa a l’aire, es respira una certa violència. O potser forma part de la paranoia d’un dels protagonistes? The invitation té el final més contundent del Festival, que et deixa sense alè. Aquesta és una pel•lícula que et deixa amb la boca oberta. Personalment és per pel•lícules com aquesta per les quals un va a Sitges.
Ara només cal esperar un any més per gaudir del SITGES 2016 que estarà dedicat a la saga Star Trek, en l’any del 50è aniversari. Fins llavors, llarga i pròspera vida.
