Nova pel·lícula de Clint Eastwood que torna a festejar amb el cinema bèl·lic després d’El sargento de hierro, Banderas de nuestros padres i, sobretot, Cartas desde Iwo Jima. El francotiradoradapta la biografia de Chris Kyle, exfranctirador dels NavySEALs, en què narrava les seves gestes a l’Irak. Després de la publicació del llibre, Kyle es va convertir en una celebritat i va passar a ser conegut com el franctirador més letal dels Estats Units.
La pel·lícula comença amb un Kyle que s’incorpora als NavySEALs i que és desplegat a l’Irak després dels atacs de l’11 de setembre, on destacarà com un franctirador brillant. A causa de la seva habilitat amb el rifle, es va guanyar la fama de llegenda perquè els soldats es sentien invencibles a prop d’ell. Durant els períodes que passarà amb la seva família, Kyle no serà capaç de deixar enrere el període de desplegament.
El personatge de Kyle ens recorda lleugerament al de Jereny Renner a En tierra hostil, però penso que la semblança s’acaba aquí perquè El francotirador és molt millor pel·l·lícula que la de Kathryn Bigelow. Si a En tierra hostil li faltava ritme i era tremendament avorrida, El francotirador és un no parar i no hi ha cap moment mancat d’acció o interès. Cada escena aporta coses noves, fins i tot aquelles que poden semblar repetitives. Als seus 84 anys, el pols d’Eastwood com a director es manté ferm i demostra ser molt capaç de treure un resultat més que satisfactori i sempre interessant. Probablement no sigui la millor de la seva carrera, però tampoc li cal demostrar res a aquestes alçades. En tot cas, és una de les pel·lícules nominades a l’Oscar més destacables d’enguany, força superior a la guanyadora, Birdman. Malauradament només ha aconseguir una estatueta a la millor edició de so, magnífica ja que pots sentir les bales fregant els cabells.
M’agradaria llençar una llança a favor de la pel·lícula perquè la crítica europea s’hi ha llençat a sobre acusant-la de feixista i no sé quantes tonteries més. Les crítiques que ha rebut El francotirador són alienes a la mateixa pel·lícula que té una qualitat extraordinària i unes quantes escenes que et fan posar la pell de gallina.
No m’agradaria acabar sense esmentar la transformació física de Bradley Cooper que complementa una gran interpretació. Per treure algun defecte, em quedo amb l’escena final. És massa de pel·lícula i no acaba de lligar amb el conjunt realista que ha imposat Eastwood al llarg de tot el relat.
El francotirador ha estat l’èxit sorpresa de la taquilla nord-americana i una pel·lícula de referència quan parlem del cinema ambientat a l’Irak, ja que l’ombra de Homeland vola pel cap de Clint Eastwood.
