Avui comença la festa del cinema i durant tres dies el preu de l’entrada no superarà els tres euros. En aquesta ocasió les distribuïdores han arriscat molt poc i estrenes fortes com Spectre i Dragon Ball Z. La resurrecció de ‘F’, s’estrenaran un cop finalitzada la festa del cinema. Davant el panorama d’una cartellera que s’assembla els darrers dies de rebaixes, ens queda per triar alguna cosa que no sigui la òbvia com recuperar Marte, la magnífica pel·lícula de Ridley Scott, per qui encara no l’hagi vist? Doncs sí, El cadàver de Anna Fritz. Una autèntica i terrorífica perla que, ja aviso, tampoc és per a tots els públic ni perquè hi porteu la família.
El cadàver de Anna Fritz va ser la proposta més angoixant i atmosfèrica del Festival de Sitges. Aquesta és la primera pel·lícula del novel·lista i guionista mallorquí Hèctor Hernández Vicens que amb una sabata i una espardenya, demostra que sap tensionar al públic i, per fer-ho, no li ha calgut recórrer al desgastat format del found footage.
La sinopsis ens parla de la cèlebre actriu Anna Fritz, que ha mort, deixant un cadàver tan jove i bonic. Tres amics es col·laran al dipòsit de cadàvers per contemplar el cos inert i no podran resistir la temptació de traspassar els límits d’allò moral quan planegin tenir relacions sexuals amb el cadàver.
A partir d’aquest moment comença aquesta claustrofòbica pel·lícula que incomoda i t’ho fa passar molt malament. Cal deixar-li marge perquè és evident que el que ens mostra no podria passar en realitat, i concentrar-se en les sensacions que vol que tingui l’espectador. No és d’aquelles pel·lícules que busquen que tot lligui i que el que ens explica tot pugui passar en realitat. Està clar que El cadàver de Anna Fritz et proposa un joc i si hi vols entrar i acceptes les regles, et despertarà moltes sensacions.
El metratge també és l’idoni perquè va al gra amb el que vol explicar i no ho adorna ni allarga més del necessari. 76 minuts de pel·lícula que són tot un exemple de concisió que moltes vegades no existeix i espatlla moltes pel·lícules.
Amb un pressupost ajustadíssim i només quatre actors, Hèctor Hernández aconsegueix l’objectiu que s’havia proposat. Els quatre protagonistes són Alba Ribas, Cristian Valencia, Albert Carbó i Bernat Saumell, dels quals m’agradaria destacar sobretot la feina de l’Alba Ribas, que de ben segur no ha estat gens fàcil, ja que fa rutllar el seu personatge i en conseqüència que la pel·lícula sigui un èxit.
