Joss Whedon ha arribat a Sitges i ho ha fet per la porta gran. Much a do about nothing és la pel·lícula que va rodar Whedon durant la postproducció de Los Vengadores en blanc i negre, a casa seva, amb actors amics i en menys de dues setmanes. La intenció és doble i clara. Una, la desintoxicació artística de blockbusters i superherois que li havia xuclat molt de temps i energia. I dos, inculcar als actors acostumats a treballar a Hollywood textos de Shakespeare, que els actors britànics es saben de memòria, però que els americans poques vegades representen. La desintoxicació de Whedon també va servir per a mi, una mica esgotat d’un excés de cinema fantàstic i un percentatge de pelis mediocres més elevat que altres anys. Necessitava un respir de tot plegat i Whedon me’l va proporcionar en una pel·lícula que no adapta res. És el text original de Shakespeare, amb actors vestits normals, i com a únic decorat la casa del mateix Whedon. La pel·lícula funciona molt bé i és que l’obra de Shakespeare és molt bona. Els actors també se’ls veu molt implicats i desprenen una complicitat que arriba a l’espectador. Una peli meravellosa de cap a peus. I per cert, renoi amb la casa de Whedon, jo en vull una d’igual!

I canviem radicalment de peli, perquè us parlaré de Frankenstein’s army. Una bogeria i deliri absolut. Quan penses en Sitges, penses en productes com Frankenstein’s army. La peli és un found footage desvergonyit, ambientat en la Segona Guerra Mundial, però rodat a tot color i amb un so fantàstic. Després d’un inici típic en aquest tipus de productes, no triga massa a anar al gra i mostrar-nos una sèrie de monstres creats pel doctor Frankenstein, formats a partir de cadàvers, amb tota una sèrie d’utensilis pensats per la mutilació, de la que seran víctimes uns soldats de l’exèrcit rus. Monstres irreals, sang a dojo i operacions cerebrals com no s’han vist mai. La paraula que millor el defineix és “birraze” i porta el concepte de Zombis nazis més enllà.

I acabem amb lo més fluixet del dia. Dark Touch és la història d’una nena amb poders mentals que pateix maltractes i ningú sospita que té poders, ni tant sols en els moments més evidents. Després de matar a la seva família, és enviada amb una família d’acollida. El que comença interessant amb una peli fantàstica barrejada amb crítica social a nens maltractats, acaba degenerant en un despropòsit de guió que no va sap on va i se li escapa completament de les mans a la seva directora, Marina de Van. Al final la Dark Touch acaba essent ridícula i de vergonya aliena.

Amb alguna cosa més de fortuna arriba Europa Report, però no cal llençar cap coet al vol tampoc. Europa Report és la germana pobre de Gravity. Un found footage sobre uns astronautes que aterren a la superfície d’una de les llunes de Júpiter. Malgrat que està realitzat amb més factura i treball que la majoria dels found footage, no passa de lo que ja hem vist milers de vegades amb tots els tòpics del gènere. Així que no és gens difícil endevinar que passarà en tot moment, fet que incrementa la sensació d’avorriment.

I acabo amb el “bodrio”. I és que no es pot dir de cap altra manera. Parlo de Gallows Hill. Un cop vista, us prometo que em pensava que havia tornat la Fantastic Factory. La pel·lícula és la típica de nena posseïda pel diable i un grup de persones atrapades en una casa aïllada. Espants gratuïts, interpretacions nefastes, guió pèssim, previsible en tot moment i una direcció terrible. És més del de sempre, però a sobre mal fet. No perdeu ni un minut amb ella.