Ryan Reynolds ha estat un actor molt persistent en obtenir l’èxit en el gènere de superherois. Ho va intentar per primera vegada a Blade: Trinity el 2004, que va ser tan terrible que va enterrar la saga. L’any 2009 va tenir l’oportunitat de fer de Deadpool a X-Men Origins: Lobezno. Però allà no va tenir l’oportunitat de fer una versió fidel als còmics, ja que era una pel·lícula que s’avergonyia de les vinyetes. Aquell Deadpool era irreconeixible, però Reynolds i Jackman van coincidir per primera vegada, i allí va néixer una amistat que ens ha portat on som avui. El cas és que després de dos fracassos seguits amb Marvel, Reynolds prova sort a DC el 2011 amb Green Lantern, un desastre majúscul i el tercer fracàs. Lluny de desistir, Reynolds ho continua intentant i persevera en aconseguir que Fox li aprovi una representació de Deadpool fidel als còmics. Per convèncer a la productora, Reynolds s’ajunta amb Tim Miller que tenia un estudi d’animació, 3D Blur Studio i junts fan un test de prova d’animació de dos minuts per convèncer a Fox perquè faci una pel·lícula d’imatge real de Deadpool. En el curt , que va ser recreat en imatge real en la primera pel·lícula, veiem a Deadpool amb el vestit dels còmics i amb el seu particular sentit de l’humor. Fox no li va fer cas, fins que el 2014 el test es filtra. No ha estat fins a la promoció d’aquesta tercera, quan Reynolds ha confessat que ell va ser tenir alguna cosa a veure en la filtració. El cas és que va funcionar, ja que es va fer viral i al cap de dos mesos Fox va donar llum verda a la pel·lícula de Deadpool que es va estrenar el 2016. L’èxit aclaparador de la pel·lícula amb classificació R, va generar una segona part el 2018, del mateix èxit. Segurament hauríem tingut una tercera part al cap de dos anys si aquell mateix 2018 Disney no hagués comprat Fox. En aquell moment s’aturen tots els projectes de Fox i Kevin Feige comença a estudiar quin pot ser l’encaix de Deadpool al Marvel Cinematic Universe. Fer-ho, no era gens senzill. Feige sabia que era necessari mantenir la classificació R, inexplorada a Marvel Studios, si volien que la pel·lícula triomfés. Malgrat les diverses idees que es van posar sobre la taula, cap va convèncer Feige. Quan Hugh Jackman es posa en contacte amb Reynolds i li proposa de ser-hi a Deadpool 3, el bloqueig desapareix. L’únic que encara no ho veia clar era Feige perquè suposem que ell ja pensava en un Lobezno nou per l’MCU i més després del final de Logan. Però que interpretés a una variant de Lobezno va ser el detonant perquè trobessin el camí.
Darrere la càmera tenim a Shawn Levy, que ja havia treballat anteriorment amb Reynolds a Free Guy i The Adam Project, dues molt bones pel·lícules d’entreteniment familiar. Levy ha fet un pas més enllà en la seva carrera com a director i ha tret amb nota un repte que era complicat i que veu dels recursos visuals de Miller (Love, Death + Robots) de la primera i David Leitch (The Fall Guy) de la segona, mantenint el to visual. Sí que a diferència de les anteriors, la representació sexual està suavitzada. Tot i que present en els diàlegs, no ho veiem com en pel·lícules anteriors, tot el contrari del que passa amb la violència, que puja de nivell.
Fer front a la crítica de Deadpool & Wolverine significa adonar-se que la cinta més que una pel·lícula és un espectacle, un esdeveniment que posa la lògica en un segon terme perquè l’important és l’entreteniment i trenca totes les barreres perquè la diversió sigui quan més gran millor i donar als fans i al públic allò pel qual han vingut al cinema. És cert que la trama és senzilla, però els diàlegs són meravellosos. Sovint quan parlem de guió només pensem en la trama quan també hem de valorar els diàlegs, que aquí són els punts forts. La pel·lícula és una metralleta de frases enginyoses i bromes amb doble sentit. Les frases dels personatges van de la mateixa manera sobre el que veiem en pantalla amb els personatges, com a tot allò que ha passat fora amb Reynolds, Jackman, Feige, Marvel Studios i el gènere de superherois. Remena en el fons de les notícies i rumors de Hollywood per mostrar-ho en pantalla. També fa una cosa molt sana, que Marvel se’n rigui dels fracassos dels darrers anys i de la pobra taquilla de les últimes pel·lícules. Sobre això, li sumem un munt de referències al món dels còmics, sobre diferents històries de Lobezno i de Deadpool. Si encara no fos suficient, fa un homenatge a l’univers Marvel de Fox, que va durar des de 2000 amb X-Men fins al 2020 amb New Mutants. El muntatge dels crèdits és deliciós, que fa que mirem amb nostàlgia pel·lícules objectivament dolentes. Van ser un total de 18 pel·lícules vinculades al X-Men, Els 4 Fantàstics i Daredevil. Val a dir que tots aquests elements i algunes sorpreses s’han mesclat amb molt d’amor.
Però el que fa que tot això funcioni com un rellotge és la bona química entre Ryan Reynolds i Hugh Jackman. Deadpool & Wolverine és per sobretot una comèdia i també una buddy-movie molt clàssica. Ambdós actors estan extraordinaris i la càmera els estima. Havent vist a Jackman aquí, Marvel no pot fer un recast de Lobezno. Ara més que mai Lobezno és Hugh Jackman, per la qual cosa li pot suposar a Marvel Studios tant una solució com un problema al mateix temps.
Deadpool & Wolverine és una de les pel·lícules més meta mai rodades. Un esdeveniment com que Marvel Studios no feia des d’Endgame. Deadpool & Wolverine ha assolit tots els objectius i ha estat el tipus de pel·lícula que volia ser. Un espectacle majúscul amb què no pots parar de riure i somriure tota la pel·lícula i que un cop acabada la voldràs tornar a veure i en voldràs més de tot això.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
