El belga Lukas Dhont (Girl) dirigeix la seva segona pel·lícula, Close, una història duríssima que et manté el cor encongit a partir de mitja pel·lícula i amb la que arrenques a plorar en un grapat de moments. Serà difícil parlar d’aquesta pel·lícula sense explicar massa res de la trama de la segona part, però ho intentaré.
Léo i Rémi són amics des de petits. Són els millors amics. Léo passa moltes estones a casa de Rémi i a conseqüència de la feina de la seva família en el camp, s’hi queda a dormir moltes nits. Malgrat que tot el que veiem aquí està narrat des del punt de vista de Léo, mai de Rémi, sembla que entre ells neix alguna cosa més enllà de l’amistat. El cas és que després de passar tot l’estiu junts, arriba el moment de tornar a l’escola, en què per a ells és el primer any d’institut en què aniran a la mateixa classe. Els companys començaran a especular sobre la seva relació, cosa que farà que els insultin i se’n burlin del seu vincle. Mentre que a Rémi li és igual mentre mantingui el mateix tipus de relació amb Léo, Léo és més d’integrar-se en el grup i no serà capaç de suportar-ho, així que a poc a poc s’anirà allunyant de Rémi de males maneres, mentre que aquest és incapaç d’entendre el rebuig del seu millor amic.
Un dels punts forts de la pel·lícula són les interpretacions dels actors més joves, Gustav De Waele, que fa de Rémi, però especialment d’Eden Dambrine que fa el paper de Léo. La mirada d’enyorança i de portar-ho tot a dins i no poder-ho treure i com aconsegueix trametre a l’espectador, és increïble. La interpretació de Dambrine també ens porta a veure que Léo ha crescut més de pressa que Rémi, que és més nen. En l’apartat interpretatiu no em vull oblidar d’esmentar a Igor van Dessel, com el germà gran de Léo i Émilie Dequenne, com a la mare de Rémi.
La pel·lícula és perfecta en qualsevol dels retrats que fa sigui en la classe o el pati. Tracta amb naturalitat i realisme les relacions i converses entre els nens i com viu cadascú la pressió per encaixar a la seva manera. Léo i Rémi ho fan de maneres diferents. Rémi no necessita encaixar en el grup mentre tingui a Léo, però Léo no pot viure si no és capaç d’encaixar en el grup. Per això, quan veu que estar amb Rémi li pot suposar no formar part del grup, s’allunya del seu amic i s’apropa a la resta, fins al punt de practicar una extraescolar esportiva per encaixar amb els altres nens, quan les seves habilitats no destaquen per això.
Val la pena aturar-se a pensar en l’ús simbòlic dels colors que fa servir la pel·lícula. De Rémi sempre es destaca el vermell, sigui en la roba o en les parets de la seva habitació per fer-nos veure que és un personatge passional, mentre que Léo sempre sol anar vestit de blanc.
Aquesta és una pel·lícula en què ens pot resultat fàcil identificar-nos, recordant el millor amic de la infantesa, aquell vincle especial i inseparable que només fas amb algú quan tens aquesta edat. Close explora l’evolució d’aquest tipus de relació quan els nois trepitgen l’institut i que el guió condueix al drama.
Que entre Léo i Rémi hi hagués pogut haver un amor més enllà de l’amistat, és una cosa que no s’explora, malgrat que les llavors queden plantades, perquè al final la pel·lícula se centra en un altre tema. Una manera que té el director de dir-nos que això és el menys important, centrant la pel·lícula en la pèrdua de la innocència i de les amistats d’infantesa. Dhont construeix molt bé la narració del final de la relació amb unes escenes entre els dos nens doloroses pel que havien estat l’un per l’altre. Arribarà un punt que seran dos desconeguts. De cop ens trobarem davant una pel·lícula molt trista feta amb una delicadesa impecable.
Close no necessita ser sentimental, li val en ser realista per deixar-nos tocats i posar-nos en la pell de Léo que té guardat un secret i uns sentiments impossibles de pair en solitari per un nen de tretze anys. Tot això ho assoleix amb unes interpretacions impecables i que sense elles no seria la mateixa pel·lícula, en especial Eden Dambrine. Close explica excel·lentment el final de les relacions infantils i fa una passa més enllà, és una pel·lícula exemplar sobre la pèrdua a través de la mirada d’un nen que no sap com gestionar els sentiments reprimits i que busca la redempció sense saber què és.
