Alex Garland abandona la ciència-ficció per oferir-nos una distopia molt a prop de la nostra realitat. Per aquest motiu ens trobem davant la pel·lícula més pertorbadora del que porten d’any.
Garland ens situa en un futur molt proper al nostre present, sense determinar, en què ha esclatat una guerra civil als Estats Units. A diferència de la guerra entre el nord i el sud, en aquesta hi ha més bàndols. La pel·lícula n’arriba a esmentar quatre de diferents. El cas és que Civil War segueix a un grup de periodistes que volen recórrer 857 milles fins a Washington per entrevistar el president dels Estats Units. Durant el recorregut s’hauran d’enfrontar amb tortures, tirotejos, execucions i franctiradors, posant en risc la seva vida per documentar el moment.
Un dels grans atractius de la pel·lícula és com Garland no pren posició ni partit. La pel·lícula arranca amb el conflicte ja començat i no passa com acostuma a passar en aquest tipus de pel·lícules en què saps qui són els bons i qui són els dolents. Això ho aconsegueix no explicant els motius de cada bàndol per la secessió.
El repartiment està fantàstic, però sobresurt Kirsten Dunst que està meravellosa com a veterana reportera aparentment freda i insensible a la violència, però la cosa va per dintre. Passa el contrari amb el personatge de Wagner Moura. Els papers principals els completen Cailee Spaeny, com a la jove aspirant a fotògrafa i Stephen McKinley Henderson, com el periodista veterà que no es voldrà quedar enrere. Tots ells tenen una cosa en comú, la passió i addicció per la feina que comporta dedicació i sacrifici.
La pel·lícula s’estructura en les diferents parades que anirà fent el grup en què es toparà amb conflictes, sigui un escenari bèl·lic o unes guerrilles que han creat les seves pròpies normes. Entre cada moment de conflicte, la pel·lícula para perquè puguem respirar, que val a dir que ens fa molta falta entre escena i escena. A part de les aturades, durant els moments d’extrema duresa per la realitat que desprèn, sol tallar per mostrar la foto.
De totes les escenes impactants, n’hi ha una que ens ha glaçat la sang i que en qualsevol sala de cinema la tensió es pot tallar amb un ganivet. Es tracta de la protagonitzada per Jesse Plemons. No us explico res més per si encara no l’heu vista. Absolutament terrorífica.
El tractament del so és brutal. Garland ha jugat a puja el volum de les armes de foc i a no utilitzar artificis musicals per tal que resulti molt realista i ens impacti. Que el nostre cos senti les bales, no només les oïdes. En tots els tirotejos és extraordinari, però sobretot quan més ho sentim és la part final a Washington.
El final, sense anar més enllà, és satisfactori, tot i que per la manera de narrar-lo impacta menys del que hauria de fer-ho. És l’única cosa que li podem retreure a la pel·lícula, si n’hem de dir alguna. Segurament perquè l’escena de Plemons és tan bona, la del final no impacta tant.
Civil War és una pel·lícula excel·lent, la primera a mostrar reporters de guerra en els Estats Units, fins ara totes les pel·lícules que hem vist eren a l’estranger. També és un homenatge i una carta d’amor al periodisme i el fotoperiodisme amb unes escenes de guerra brutals, amb moments d’extrema tensió i angoixants, i amb una grandiosa Kirsten Dunst.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat amb una entrevista al fotoperiodista Jordi Borràs aquí.
