Adaptació cinematogràfica homònima del primer llibre de la trilogia escrita per Erika Leonard James. Primer de tot i perquè quedi clar, Cincuenta sombras de Grey és una mala pel·lícula, però amb matisos. El problema és que el que comença essent un plaer culpable, degenera en culpabilitat sense plaer.
Abans de començar per la crítica, cinc cèntims sobre l’argument. Anastasia és una jove estudiant de filologia que ha d’entrevistar a Christian Grey, un empresari ric, guapo i brillant. Entre ells existeix química, però Christian vol establir una relació amb Ana sota els seus termes. Això la farà dubtar, sobretot quan descobreixi l’afició de Christian pel sadomasoquisme i per una patològica necessitat de control. A mida que es van apropant, Ana descobrirà els secrets més amagats de Christian i a explorarà els seus propis desitjos.
Cincuenta sombras de Grey comença bé. És una tonteria tan gran que decideix no prendre’s seriosament a sí mateixa i els actors semblen conscients de l’estupidesa que estan fent i s’ho agafen amb sentit de l’humor. L’escena en que Ana i Christian es coneixen i les cares que posen els actors, la manera en què van vestits o els decorats minimalistes, el conjunt és un moment tan exagerat que la pel·lícula demostra tenir un sentit de l’humor que no li esperàvem. La següent escena entre els dos, a la ferreteria, és una prolongació de l’anterior, i continua funcionant amb la mateixa fórmula de comèdia i exageració. Fins aquell moment la pel·lícula és un encadenat de preludis típics de pel·lícules porno. El problema és quan de cop i volta desapareix el sentit de l’humor i decideix prendre’s seriosament a sí mateixa. És en aquest punt quan la cosa comença a fallar, simplement perquè no hi ha manera d’agafar-se-la seriosament.
Sobre les comentades escenes de sexe, la única que està a l’alçada és Dakota Johnson perquè és capaç de mostrar-se natural i desinhibida, no només en les escenes que va vestida, si no també amb les que va nua. Mentre, Jamie Dornan, que sí que resulta convincent en la seva vida empresarial, no està a l’alçada en les escenes de sexe. Però no només atribuiria la culpa a l’actor, ja que la directora, Sam Taylor-Johnson, és molt responsable de que l’actor falli, perquè es mostra pudorosa alhora de mostrar les escenes de sexe i de sadomasoquisme en particular. Dorman es posa massa seriós en aquestes escenes, com si de quatre fuetejades al cul en depengués el futur de la humanitat. També s’ha parlat molt de la carn que veuríem a la pel·lícula. Aquí crec que el públic ha sortit decebut ja que penso que s’esperava veure alguna cosa més que el culet del protagonista. Sembla que Taylor-Johnson hagi rodat les escenes de sexe per complir amb l’expedient i no s’hagi esmerat en rodar-les per posar calenta a l’audiència, que se suposa que aquest havia de ser l’objectiu, que no aconsegueix.
Un altre problema és la seva durada, gairebé dues hores, en què no passa res. Els minuts passen lents i es fa molt avorrida. Quan pots resumir la pel·lícula en tres frases, concretament: “Noi coneix noia”, “Noi practica el sado amb noia” i “Noia prefereix una relació romàntica”, sense que passi absolutament res més, no és una bona senyal.
Cincuenta sombras de Grey és una pel·lícula romàntica amb algunes escenes de sexe soft, que hagués funcionat millor com a comèdia romàntica.
