Darrera pel·lícula de Luca Guadagnino, responsable de Call Me by Your Name, Suspiria i Bones and All.  Challengers és un triangle amorós competitiu entre dos homes i una dona que succeeix dins i fora de la pista de tenis. Ja d’entrada us dic que m’ha semblat una de les millors i més intel·ligents, seductores i juganeres pel·lícules del director.

La pel·lícula ressegueix de manera desordenada la relació entre dos joves tenistes professionals, amics des dels dotze anys, Patrick i Art, a partir del moment que coneixen i s’enamoren de la mateixa dona, una jove promesa del tenis, Tashi. A través de diferents salts en el temps que s’intercalaran en mig de l’últim partit entre Patrick i Art, anirem des del 2006 fins a l’actualitat de la pel·lícula, el 2019, des dels primers dies com a jugadors de tenis fins al punt que s’aproxima la retirada, en què Challengers explora l’amistat i rivalitat entre Patrick i Art i la relació que cadascú  ha mantingut en el temps amb Tashi.

La protagonista principal de la pel·lícula és Zendaya en la millor interpretació de la seva carrera. Ella és la reina de la pel·lícula i està que se surt. Josh O’Connor i Mike Faist també estan tremendíssims. La tensió i atracció sexual és present en tot moment en qualsevol banda d’aquest triangle a vegades queer, a vegades heterosexual. La famosa escena del tràiler en què veiem a Zendaya asseguda en un llit amb O’Connor i Faist al cantó, besant-la a banda i banda, és un bon resum narratiu de què ens espera, dins i fora de la pista. Una primera mostra del control que tindrà ella sempre sobre les seves vides. Zendaya és la reina. Aprofito per dir que la culminació de l’escena és meravellosa i trenca qualsevol expectativa.

Guadagnino roda de manera molt trepidant els partits de tenis. D’una manera que no havíem vist mai. De fet, qualsevol neòfit del tenis es podrà sentir atret i emocionat pels partits. El que fa Guadanino darrere la càmera és una absoluta floritura amb una quantitat de plànols impossibles. Directament ens fa una lliçó de cinema. Valorar també la increïble feina del director de fotografia, Sayombhu Mukdeeprom, per tots aquests plànols arriscats que ens fan sentir dins de la pista. Visualment és desbordant.

Totes aquestes escenes veuen incrementades l’èpica i la tensió gràcies a la música. L’elecció de la música electrònica de la parella Trent Reznor o Atticus Ross ha estat molt encertada i arriscada, però perfecte pel que volia transmetre el director. La part musical també compta amb la col·laboració del DJ i productor de música electrònica alemany, Boys Noize. Sense la música electrònica, la intensitat i èpica de la pel·lícula no seria la mateixa. Les imatges juntament amb la música fan que sigui hipnòtica. Cal dir que Reznor i Ross van coincidir amb Guadagnino a Bones and All.

El guió és de Justin Kuritzkes que ha escrit una altra pel·lícula per a Guadagnino, Queer, pendent d’estrena. Com a curiositat direm que Kuritzkes és la parella de Celine Song, la directora de Past Lives, un altre triangle amorós. La pel·lícula està plena de diàlegs, tots ells apassionats que ens ajuden a desgranar les relacions. Primer, la de Tashi i Patrick. Patrick és un tipus independent, no vol estar a l’ombra de Tashi i vol fer les coses a la seva manera. Tashi, per altra banda, necessita tenir allò que no ha pogut tenir a través de Patrick, malgrat la passió sexual, Patrick no es deixa lligar curt. En canvi, amb Art, la passió no existeix, però està disposat a deixar-se portar per Tashi. Però què passarà quan els tres ja siguin grans i el tenis desaparegui de les seves vides?

El muntatge  de Marco Costa és espatarrant  perquè en cap moment et perds a través dels salts constants en el temps que perceps a través del vestuari, perruqueria, així com dels diferents “props” que serveixen per situar-nos en un any en concret. Tot es mou a la velocitat d’una pilota de tenis com si fos un revés. El vestuari esportiu és un element clau per descriure els personatges, amb marques visibles i ben combinada en el cas d’Art, i divertida i sense combinar en el cas de Patrick. Tashi sempre amb un blanc impol·lut en la pista i molt elegant fora. A les pel·lícules de Guadagnino l’estètica és fonamental i en aquest cas més que mai.

Guadagnino posa l’element sexual de manera constant, sobretot en la pista amb la suor, els plànols sense samarreta dels protagonistes i l’atenta mirada de Zendaya en les graderies. Per no parlar de l’escena de la sauna entre O’Connor i Faist, quan els protagonistes es mengen un plàtan o uns xurros. El director està més interessat en el joc d’atracció que en el tenis, per això fa servir la pista com una metàfora de les seves vides, fins a l’èpic plànol final.

Sobre els partits, les coreografies són espectaculars i els tres són molt convincents, ja que ens creiem que són tenistes professionals de veritat. Challengers és una pel·lícula seductora, sexy i molt divertida, dins i fora de la pista. Escric això un dia després d’haver-la vist i encara em sembla millor que ahir, si això és possible. Set i partit per Luca Guadagnino.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.