Marvel es vesteix de James Bond en la segona part de Capitán América: El primer Vengador. Per cert, gran homenatge en els crèdits finals a l’espia britànic. El Soldado de Invierno és una història d’espies i corrupció amb superherois. Aquesta segona part és radicalment diferent a la primera en tot. Com a espectador em vaig quedar tant fora de joc com el mateix protagonista que viu en una època que encara no entén. El to que imprimeixen Anthony i Joe Russo és tant diferent al de Joe Johnston que també vaig tenir la sensació de trobar-me fora d’època, igual que li passa al Capi. Això no vol dir que la pel·lícula tingui moments nostàlgics, que els té, però aquets són massa durs, molt marcats per la tragèdia. Les conseqüències psicològiques de despertar-se després de 60 anys congelat i descobrir que tots els que coneixies són morts, són aquí. Steve Rogers és un personatge melancòlic, enyora el passat, quan les coses eren més senzilles, quan estava clar qui eren els bons i qui eren els dolents. En una conversa inicial amb Nick Furia, el Capi deixa clar que per més que estigui en una nova era, no pensa abandonar els valors en els que creia durant la Segona Guerra Mundial. M’ha encantat el retrat dels diferents dolents que veiem a la pel·lícula, més enllà de Batroc, que no serveix per altra cosa que fer quatre saltirons i donar pas a la pel·lícula. Em refereixo a Zola, que només té una escena, però quina escena! M’ha agradat particularment la reinvenció cinematogràfica del personatge. I sobretot el Soldat d’Hivern, que no desvetllarem la seva identitat perquè, malgrat els seguidors del còmic tenim molt assumit de qui es tracta, pels que només coneixen al Capi per les pel·lícules, està narrat de tal manera que quan es descobreix la seva identitat, esdevingui una sorpresa. Sorprenentment, Marvel ha dosificat la presència del Soldat d’Hivern en aquesta pel·lícula, mantenint-lo molt a l’ombra i al final explicant lo just respecte ell. Personalment m’hagués agradat que ens expliquessin més coses perquè el personatge és molt interessant, però el final és clarament obert i està clar que la trama d’aquest continuarà i es desenvoluparà en la tercera pel·lícula.
La pel·lícula està certament més influenciada per Los Vengadores que no pas per la primera part. Veure en acció a Nick Furia, Maria Hill, la Vídua Negra el Falcó i el Capi, no deixa de ser una mena de Vengadores a petita escala. I més si tenim en compte que no falten referències als personatges de la casa de les idees, tant als que que ja coneixen adaptació, com els que encara no. Així ens podem fer una idea per on aniran els trets a partir d’ara.
Sobre els nous personatges, m’ha encantat sobretot Anthony Mackie com el Falcó, molt ben recreat, així com haver donat temps a desenvolupar el personatge de la Vídua Negra. Pel camí sempre es perden personatges que podien haver dit més, però no havia més temps, com Sharon Carter, de la que sí esperem més a la tercera. Una de les diferències respecte a Los Vengadores és que si la pel·lícula de Whedon era un no parar, El Soldado de Invierno es pren descansos entre les diferents seqüències d’acció per aprofundir en els patronatges o desenvolupar la trama al voltant de la corrupció que es va desenredant a foc lent.
El que també m’ha sorprès molt agradablement és l’acció. Molt física, molt clàssica. Amb espectaculars persecucions de cotxes en mig de les autovies, amb trets i explosions. Els efectes especials queden reduïts a l’escena d’acció final amb els helitransports de l’operació Inside en acció. Agraïm també un nou cameo d’Stan Lee que en aquesta ocasió té línees de diàleg i resulta especialment graciós.
Recordem que la pel·lícula té dues escenes addicionals. Una al mig dels crèdits finals, que serveix de nexe entre la pel·lícula que acabem de veure amb Los Vengadores: La era de Ultrón, on es presenten uns nous personatges que veurem en aquesta; i la de després dels crèdits que no és res més que un epíleg que enllaçarà amb la tercera pel·lícula del Capi.
Una altra de les conseqüències que portarà aquesta pel·lícula serà veure com afecta a la sère Agents of S.H.I.E.L.D. perquè el que passa aquí al voltant d’aquesta organització és molt important que és impossible que no afecti a la sèrie. De fet, la sèrie ha anat donant un seguit de pistes que condueixen a aquest punt. El gran mèrit de Marvel és haver aconseguit crear un univers cohesionat i fer que totes les pel·lícules funcionin i s’entenguin també de manera individual.
