Blue Beetle arriba en un moment complicat. El gènere de superherois no passa pel seu millor moment, ja que es troba en una fase de sobreexplotació, manca d’idees i baixa qualitat, amb les honroses excepcions d’allò que faci James Gunn, com per exemple Guardians de la Galàxia Vol. 3, o tot l’Spider-Verse animat. Enmig de tot plegat, sorgeix Blue Beettle, una pel·lícula amb un plantejament i execució molt senzilla, però feta amb molt de cor, amb un protagonista principal molt carismàtic, que és una alenada d’aire molt fresca i divertida.
Oblideu-vos de multiversos i pretensiositats de colors apagats. Blue Beetle és pura diversió acolorida vuitantera. El to de la pel·lícula, malgrat alguns moments dramàtics, és essencialment còmic i alguns moments fins i tot pot resultar paròdica o absurda, sobretot quan la família entra en acció. S’agraeix veure una cosa més lleugera davant el nivell d’autoimportància en què ha caigut el gènere.
La pel·lícula ha estat una coproducció de DC entre els Estats Units i Mèxic. El director és el porto-riqueny Ángel Manuel Soto. El protagonista és en Xolo Maridueña, en Miguel de Cobra Kai que manté intacte el carisma que ha demostrat a la sèrie seqüela de Karate Kid. Xolo sap molt bé retratar d’ingenuïtat i bon cor de Jaime. És l’actor ideal.
Aquesta ha estat la primera pel·lícula de superherois amb un protagonista de representació llatina, i per benedicció de James Gunn, la primera pel·lícula de superherois del nou DCU. De fet, a part d’alguna menció a Batman i Superman, no hi ha res que vinculi aquesta pel·lícula a res que s’hagi fet prèviament i, per tant, pot formar part del nou DC en lloc del vell. Crec que ha estat un encert perquè la pel·lícula té moltes coses bones i crea una base sobre la qual fer créixer l’univers de Blue Beetle per ell mateix.
Entre els diferents Blue Beetle dels còmics, van decidir optar per adaptar les històries de Jaime Reyes, que va sorgir durant Infinite Crisis i The New 52, entre el 2005 i el 2006. Un dels fets diferencials d’aquesta pel·lícula a moltes altres que hem vist de superherois, és el nucli familiar. Aquí la família del protagonista no és element satèl·lit, sinó que pren part activa en l’acció i en la trama en tot moment. Blue Bettle funciona perquè Jaime no ha de salvar el multivers, ni el món, ni tan sols la seva ciutat. Amb la família en fa prou, al mateix temps que presenta la mitologia anterior de Blue Beetle i explora la relació entre Jaime i el Khaji-Da, l’alienígena que li dona poders.
Un dels millors moments de la pel·lícula és la transformació de Jaime en Blue Beetle en el menjador de casa. El director la qualifica d’un moment David Cronenberg per a nens. Raó no li falta.
La malvada de la pel·lícula està interpretada per Susan Sarandon, posant el segell de qualitat d’un actor o actriu veterà per fer de dolent. En aquest cas vol portar a terme la creació d’una força policial privada que recorda a Robocop. El personatge femení principal el protagonitza Bruna Marquezine que anirà més enllà de ser l’interès amorós de Jaime per construir una història de llegat molt interessant amb els anteriors Blue Beetle.
L’acció succeeix en una localitat fictícia, una cosa habitual a DC, en aquest cas Palmera City, que substitueix a El Paso, tal com passa en els còmics. La ciutat està molt dividida entre la part d’edificis alts i futurista on viuen els rics i la part més humil, a la perifèria, on viuen els nostres protagonistes.
Blue Beetle no és una pel·lícula de superherois molt original. De fet, beu de moltes fonts, des d’Iron Man, quan està dins de l’uniforme, passant per Spider-Man, per la joventut del protagonista i la “picada” de l’escarabat, Batman, per la mansió i la cova, i fins i tot d’aquella meravellosa sèrie de televisió que era El gran héroe americano, per la cosa extraterrestre, l’humor i els poders. Però combina prou bé aquests elements coneguts i un grapat de tòpics, per fer sobresortir les diferències i allò que el fa especial, per donar-li una entitat i personalitat pròpia.
La part final és la més convencional, amb la típica batalla final que no se surt en res del que ens té acostumat el gènere. El que no ens esperàvem són algunes idees polítiques que posa sobre la taula, així com d’altres conspiradores, en les que no vol entrar en profunditat, però que les deixa anar de manera satírica.
Blue Beetle se sent molt còmoda en la trivialitat de la proposta i aquesta acaba essent en el millor mèrit.
