Vaig a posar una mica d’aigua al vi que ja toca. Els últims dies hi ha hagut una febre Birdman espectacular. La majoria de la crítica s’ha rendit davant d’aquesta pel·lícula. L’expectativa era gran, massa pel que ha resultat essent. He sentit algunes veus indignades perquè hagi perdut el Globus d’Or a la millor comèdia davant El gran hotel Budapest. Personalment crec que la pel·lícula de Wes Anderson és millor comèdia, primer perquè és una comèdia, cosa que no crec que sigui Birdman, malgrat no sé perquè l’han qualificat així, i segon perquè El gran hotel Budapest és també una millor pel·lícula. Almenys, des del meu punt de vista. I un cop he dit tot això, afegeixo que m’ha agradat, encara que sóc incapaç de veure l’obra mestra que s’obstinen a veure alguns. Tampoc crec que sigui tant diferent a la resta de pel·lícules que ha fet Alejandro González Iñárritu. De fet, es nota molt que és seva. Birdman és sense cap mena de dubte la seva millor pel·lícula, però tampoc costava gaire. Encara recordo desagradablement Biutiful, la última pel·lícula que li vaig veure, una autèntica pornografia de la misèria.
Birdman ens presenta el personatge de Riggan Thompson (Michael Keaton), un actor encasellat en un antic paper de superheroi. Actualment està en hores baixes. Riggan intenta demostrar que és alguna cosa més que una vella glòria de Hollywood, encapçalant una ambiciosa adaptació teatral de Broadway. Després que un dels actors principals es faci mal i hagi de ser substituït, Riggan es veurà obligat a contractar de mala gana un actor prestigiós, però conflictiu. Al mateix temps haurà de trampejar problemes amb la seva xicota i coprotagonista, amb la seva filla, recent sortida de rehabilitació, i amb la seva ex.
Malgrat mai va ser encasellat en el paper de Batman, pocs en el seu moment el veien amb bons ulls. El temps va demostrar just el contrari. Per aquets motius, Michael Keaton era l’actor ideal per interpretar el protagonista de Birdman, un actor que va estar a dalt de tot i que ara viu el seu moment més baix. Una mica d’això és el que li ha passat a ell. En aquest sentit el missatge és clar i l’actor ho treballa de manera excel·lent. No té cap problema en acceptar les humiliacions contínues que viu el seu personatge. Keaton es converteix de llarg en lo millor de la pel·lícula.
Pel que fa a la resta d’actors i actrius em quedo amb Emma Stone, em té el cor robat, i aquí, malgrat el seu personatge sigui força agre, només la força de l’actriu fa que ens resulti tolerable. I sobre Edward Norton, no puc deixar de pensar que s’interpreta a sí mateix, un molt bon actor, arrogant en el plató, problemàtic i mal company. La seva fama pels estudis s’assembla molt al que veiem al film.
Pel que fa a l’argument, és massa reincident i tendeix a allargar-se, repetint-nos el mateix missatge massa vegades. És per això que a estones resulta avorrida. Hi ha algunes escenes massa llargues, d’altres estirades i algunes que directament sobren, però aquets defectes queden en un segon terme davant d’un guió boníssim.
Un dels més aspectes més originals de Birdman és que Iñarritu l’ha rodat a través d’una pla seqüència trucat. S’ha de reconèixer que el director ha optat per un mètode que no era fàcil, però que té un resultat excel·lent i que és perfecte pel què ens vol explicar.
Birdman és una bona pel·lícula, però no és perfecte. Lluny de ser una obra mestra, és una excel·lent reflexió sobre l’actor decadent que vol fer ressorgir la seva carrera. El problema acaba essent el mateix Iñarritu que no pot evitar ser el director pedant que és i fer una lleugera crítica envers el cinema comercial, encara que tampoc s’atreveix a entrar-hi a sac. Només faltaria, ja que les bones pel·lícules de superherois que tots coneixem, li donen milions de voltes a qualsevol de la resta de pel·lícules de la seva filmografia.
