Eddie Murphy ens ofereix la quarta entrega de la seva saga més emblemàtica i del personatge que el va llençar a la fama mundial, Axel Foley. Superdetectiu a Hollywood va néixer el 1984. Era una pel·lícula molt dels vuitanta que barrejava el gènere policial amb la comèdia. L’estrella era un jove Eddie Murphy, de només 23 anys, que havia saltat a la fama en el Saturday Nigt Live, La Masia de les estrelles de comèdia dels vuitanta. En cinema havia protagonitzat un parell d’anys abans una altra pel·lícula policíaca, Límit: 48 hores. L’èxit d’Axel Foley el va portar a protagonitzar una obligada seqüela el 1987 dirigida per Tony Scott i el 1994, una tercera entrega, que va arribar massa tard i no va saber col·locar-se en la dècada dels noranta. Eddie Murphy es volia treure el mal gust de boca de la tercera i no volia deixar el personatge en aquell punt. El cas és que des del 1994 fins avui hi ha hagut un munt d’intents frustrats per fer-la realitat fins que finalment la coproducció de Netflix va donar l’empenta definitiva.
En aquesta ocasió, Axel Foley ha de marxar de Detroit i tornar a Beverly Hills quan la seva filla, una jove advocada que defensa a un innocent que ha estat acusat d’assassinar un policia, quasi és assassinada. Axel intentarà restablir el lligam perdut amb ella, al mateix temps que intentarà destapar la trama de corrupció darrera de tot l’assumpte. A Beverly Hills es retrobarà amb els seus vells, amics, el tinent Billy Rosewood, el cap de la policia, John Taggart, el company de Detroit, Jeffrey Friedman (Paul Reiser) i Serge, en què Bronson Pinchot té una escena molt divertida.
Entre els nous personatges destaca Bobby, un fantàstic Joseph Gordon-Levitt, que interpreta un tinent de policia i exparella de la seva filla i el capità Grant, interpretat per Kevin Bacon, la presència del qual el defineix en una pel·lícula d’aquestes característiques com a home espòiler. Bacon ha vingut a passar-ho i ho aconsegueix.
Superdetectiu a Hollywood: Axel F recupera l’esperit de l’original, que era la típica pel·lícula d’acció amb humor i comèdia dels vuitanta. De fet, és una pel·lícula de la vella escola pensada pel públic que va gaudir especialment de les dues primeres. És una rara avis atípica, ja que reivindica una manera més innocent d’explicar les històries, posant per davant l’entreteniment.
L’acció que ens proposa és una actualització de la dels vuitanta amb mitjans actuals. Feia temps que no vèiem persecucions amb dotzenes de cotxes de policia i xocs en massa. Està plena de boníssimes escenes d’acció. En destaco una molt espectacular amb un helicòpter involucrat i la del tiroteig final que ens recorda moltíssim al final de la primera, amb bromes autoreferencials.
Val a dir que Eddie Murphy recupera el toc que el va convertir en una estrella humorística dels vuitanta. Murphy està en plena forma, física i de reflexos, amb 62 anys i continua essent aquell còmic carismàtic de tota la vida. Eddie Murphy ens ofereix un espectacle d’Axel Foley, ple de les coses que estem acostumats a veure en el personatge, amb la xerrameca habitual, creant embolics allà on passa i amb aquell somriure i rialla que s’encomana. Els seus diàlegs estan molt ben escrits i els gags són molt bons.
La parella d’acció amb Joseph Gordon-Levitt funciona molt bé i la saga en aquest sentit té futur. Pel que fa a la química entre Jutge Reinhold i John Ashton, va com el primer dia. A la pel·lícula li falten més escenes dels tres junts. De fet, només n’hi ha una i en feien falta més, tot i que per separats tenen grans moments. Pel que fa al personatge de la filla, Taylor Paige, ho treu bé, però el seu és un personatge seriós, pràcticament no hi ha bromes quan està amb el seu pare, per la qual cosa la pel·lícula frena massa quan els dos personatges passen junts la part central de la pel·lícula.
Superdetectiu a Hollywood: Axel F és un exemple de com s’ha de fer un revival d’una saga dels vuitanta. Tenim altres exemples que no han sortit tan bé com aquesta. Tot i ser un bany de nostàlgia, per les referències i la icònica música de Harold Faltermeyer, sap ser una pel·lícula que no depèn només de la nostàlgia. La recomanaria a tothom que vulgui passar una gran estona. La trobareu a Netflix tot i que hagués estat una pel·lícula ideal per programar en les sales aquest estiu.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
