Kenneth Branagh dirigeix aquesta magnífica pel·lícula basada en les seves experiències de quan era un nen que vivia a Belfast a Irlanda del Nord, l’any 1969, quan tenia nou anys. La va escriure durant els primers dies de la pandèmia. De petit, Branagh vivia en un barri pobre i en un carrer que es trobava enmig de constants disturbis entre catòlics i protestants. La pel·lícula sap retratar el caràcter irlandès i aquesta cosa que hi ha irlandesos repartits arreu del món. El de la pel·lícula equilibra el to positiu que té tota l’estona amb moments esfereïdors com tot el que envolta els disturbis.

El protagonista és Buddy, un nen de nou anys que viu amb la seva mare, el seu germà i els seus avis. El seu pare ve cada quinze dies, ja que treballa a Londres per tenir un sou digne que serveixi per mantenir a la família. Buddy és un aficionat a les sèries i pel·lícules. Per la televisió mira Star Trek i li agraden particularment els westerns com L’home que va matar a Liberty Valance o Sol davant el perill. Els seus pares el porten sovint al cinema i llegeix còmics com The Mighty Thor. Bonica referència de Branagh que va ser el director que va portar el personatge a la pantalla gran, l’any 2011. Vista Belfast, és fàcil saber com li va venir l’amor al cinema al director. El que no és gens fàcil és la vida i la situació política que viu la família. El seu avi té problemes de salut, ja que va fer feina en les mines. La família se sent molt arrelada a Belfast, però els constants disturbis i que el seu pare sigui mal vist per alguns veïns perquè treballa a Londres i no es vol involucrar en el conflicte, faran que es plantegin, a contracor, abandonar la seva estimada Irlanda.

La pel·lícula està protagonitzada per Jude Hill, que debuta en aquesta pel·lícula. El jove actor ho fa magníficament bé. Amb una sola mirada és capaç de transmetre molta sinceritat. El nen té molta expressivitat i això fa que la pel·lícula funcioni tan bé. També és curiós com aquest veu el món. Pren les pel·lícules com a referència i interpreta el conflicte dels carrers com un western. La resta del repartiment està format per Caitriona Balfe (Outlander) que interpreta a la mare, Jamie Dornan, el pare, Judi Dench, l’àvia i Ciarán Hinds, l’avi. Tots els personatges estan molt ben construïts i les interpretacions del repartiment sencer són fantàstiques, però si m’hagués de quedar algú, clarament amb Balfe, que és qui porta el pes del repartiment adult, a part del pes de la família en la ficció.

La fotografia és meravellosa. Gairebé tota la pel·lícula està feta en blanc i negre amb uns pocs plànols en color quan ens ensenya l’actualitat o les pel·lícules del cinema. Els decorats impecables. El barri de Belfast que veiem a la pel·lícula es va recrear en un estudi a Anglaterra.

La narració està feta des del punt de vista del nen, per la qual cosa tampoc entra en els motius del conflicte ni en la situació política. El nen simplement entén que hi ha un enfrontament entre catòlics i protestants sense entendre’n els motius. Tampoc entén els motius perquè el pare vol que marxin, però és obvi que ha sabut mostrar la capacitat de sacrifici dels seus pares i avis, perquè tant ell com el seu germà tinguessin una vida millor que la que els esperava si es quedaven a Belfast.

Belfast també funciona com una pel·lícula iniciàtica i toca qüestions com el primer amor o l’aparició de determinats elements que el faran ser menys nen i més adult. Un altre dels mèrits que té la pel·lícula és que t’ho explica poc més d’hora i mitja. Una capacitat de concisió molt agraïda avui en dia.

La banda sonora, a part dels temes de pel·lícules prou conegudes, la formen vuit cançons de Van Morrison, una d’elles completament nova.

Malgrat el context, no deixa de ser una pel·lícula optimista amb un munt de moments feliços, ja que no vol posar el focus en el terrorisme, ni en la política. M’ha quedat el dubte si els funerals irlandesos són els com que veiem aquí, però la veritat, no m’estranyaria gens. Belfast és una molt bona pel·lícula i la més personal de la carrera de Kenneth Branagh.