
La pel·lícula ens explica com Cèsar, incapaç de derrotar el llogaret de la Gàl·lia on viuen Astèrix i Obèlix, decideix construir al cantó un luxós refugi per a ciutadans romans amb la intenció d’atraure els gals.
Una de les millors coses d’aquesta pel·lícula és que situa als personatges en el tipus de que no tenien que haver abandonat mai, el de l’animació, i fa que ens oblidem de cop de les pèssimes adaptacions en imatge real que s’ha fet. L’adaptació farà les delícies dels seguidors dels personatges al adaptar fidelment un dels àlbums de Rene Goscinny i Albert Uderzo.
L’animació digital, utilitzada per primera vegada en un film de dibuixos d’Astèrix i Obèlix està molt ben feta i adapta perfectament els personatges que resulten plenament identificables. La utilització de l’animació digital els situa en un context més d’acord amb el que demanen les audiències actualment, però el gran mèrit és fer-ho sense perdre la seva ànima, ni tampoc els components narratius que els identifiquen.
Astèrix: La residència dels déus és entretinguda i essent un producte de poques pretensions, aconseguirà mantenir a l’espectador amb un somriure a la boca, al mateix temps que els menuts estaran encantats de la vida. Vist el resultat, esperem que continuïn per aquest camí. És la manera d’assegurar-se que allí estarem a la propera entrega.