Richard Linklater, realitzador de Boyhood i de la trilogia Abans de l’alba, torna a fer una mirada nostàlgia al seu passat de la mateixa manera que la va fer Dazed and Confused i a Everybody Wants Some!!, però aquest cop va més enrere, en la seva infantesa als anys seixanta. Linklater pren com a eix central l’arribada de l’home a la lluna, l’any 1969, com a excusa per parlar de la família i de fer un retrat d’una època. En aquesta ocasió, Linklater prescindeix d’actors en carn i ossos, ja que la pel·lícula és animada. No és la primera vegada que juga amb l’animació.
Abans de l’Apol·lo 11 va existir l’Apol·lo 10 ½, la NASA envia un nen a la Lluna fora del focus mediàtic per garantir que la missió de l’Apollo 11 no falli. La pel·lícula ens narrarà com viu la infantesa aquest nen, la seva relació amb els seus germans i germanes i els seus pares. En la part final veurem l’aterratge real de l’home a la lluna que s’anirà combinant amb de l’aterratge imaginatiu que prèviament fa el nen. L’acció transcorre en la casa familiar, una de les cases de Houston, molt a prop de la NASA, on vivia el personal i que ens van construir en els anys seixanta.
En un principi Linklater la volia fer amb actors reals, però finalment va voler retre un homenatge als dibuixos animats que veia de petit els dissabtes al matí. La tècnica d’animació no és exactament la mateixa que va fer servir a Waking Life, l’any 2001, i a A Scanner Darkly, l’any 2006. És una combinació d’animació tradicional en 2D, 3D i rotoscòpia. Van rodar durant vint dies en pantalla verda per passar els següents vint-i-un mesos supervisant l’animació.
El resultat de l’animació és absolutament enlluernador. Els colors són vius i el tractament de la imatge està feta perquè connectem en la nostàlgia de la història que ens transporta a la nostra pròpia infantesa, malgrat que no hàgim viscut el mateix que allà se’ns explica.
Malgrat que els referents culturals siguin nord-americans i els propis de la zona, com el parc d’atraccions, el que envolta a la NASA o l’autocinema, hi ha un munt d’elements universals en què els nens només podien triar entre tres canals de televisió, perquè no n’hi havia més. Aquells gelats que menjàvem, els jocs del pati de l’escola, les sèries que vèiem de petits i òbviament, les relacions que teníem amb els nostres pares i mares.
Apol·lo 10 ½ és una pel·lícula magnífica. Deliciosa a més no poder. Linklater és únic en capturar de manera natural, realista i emotiva el que és ser un nen. Només cal veure Boyhood, una absoluta obra mestra. Aquí no es tracta d’explicar-nos el pas de la infantesa a l’edat adulta, el que importa és fer el retrat d’un nen en un moment en el temps. Linklater no ho podia haver fet millor.
No deixa de ser curiós que un títol com aquest, amb el nom d’algú important com Linklater, no s’hagi estrenat en cinemes. Una mostra claríssima dels nous temps que viu la indústria. Curiós és també com enmig de tanta nostàlgia, no hi hagi ni un gram de moralina ni interès per fer-nos plorar. Tota la pel·lícula és diversió i es veu en una hora i mitja amb un somriure constant. Un dels títols imprescindibles del 2022.
