Sean Baker s’ha mogut sempre molt còmode dins de l’esfera del cinema independent americà en produccions com Tangerine (2015), The Florida Project (2017) i Red Rocket (2021). Si hi ha algun element en comú en totes aquestes pel·lícules, en un grau o un altre, és el sexe a canvi de diners.

Anora ens narra la història d’Ani, una jove stripper i prostituta que treballa en un local de Brooklyn. Una nit, Ivan, fill d’un oligarca rus, demana els seus serveis. A partir d’aquest moment començarà a sol·licitar-los de manera particular fins a demanar-li passar una setmana junts a Las Vegas, en què s’acabaran casant com a sortida d’Ivan a assumir el negoci familiar que l’obligaria a deixar els Estats Units i tornar a Rússia. Però aquest conte de fades té una part més fosca.

Anora és una de les millors pel·lícules de 2024. Té una energia embriagadora que la subministren els dos protagonistes principals, la música i una direcció vibrant de Baker. La pel·lícula dura dues hores i quart, però no es fa llarga. Barker té la capacitat que ens divertim riem amb històries que a priori serien tristes.

Anora va guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes, cosa que m’alegro, ja que les comèdies romàntiques, tot i que aquesta té una càrrega dramàtica molt important, no reben el reconeixement que mereixen i en general és un gènere infravalorat.

Baker, que acostuma a parlar-nos d’històries de gent marginal, fa la millor i més diferent cinta de la seva carrera. Tot i que no renuncia al seu estil, la primera hora és un festival de sexe, diversió i humor del qual no et pots desenganxar i que et quedes bocabadat. La segona hora no renuncia a l’humor, almenys al principi, però aquest humor a poc a poc toca de peus a terra i el bany de realitat no només és per la protagonista, també per un espectador que ha d’assumir que en la vida real els contes de fades no existeixen.

Una de les coses que més m’ha agradat de la pel·lícula són els seus dos protagonistes, començant per Mikey Madison, entregada físicament i emocional a la causa. La recordem com una de les noies de la família Manson a Once Upon a Time in Hollywood i pel seu paper a Scream V. Si no us enamoreu d’ella a la pel·lícula és que no teniu sang a les venes. Està estupendíssima. Transmet amb els gestos i la mirada. Madison és enlluernadora, una autèntica força de la natura imparable i plena d’energia.

La seva parella és Mark Eydelshteyn, un jove actor rus amb prou feines experiència que també està excepcional. La química amb Madison funciona de manera excel·lent i porta perfectament aquest rol de nen en un cos adult que no madura ni vol, que viu aterrit i segur a les faldilles de la seva mare. Anora i Ivan són una parella adorable amb la qual t’ho passes molt bé en els seus moments íntims i en un grapat d’escenes divertides i absurdes.

Una les especialitats de Baker és mostrar en pantalla escenes que podrien ser molt dramàtiques, però que resulten tan estranyes que fa que siguin còmiques. Em refereixo a la part en què entren en escena el senyor Llop d’aquesta pel·lícula, que és Toros, acompanyat de dos matons, l’armeni Garnick i el rus Igor que ocuparan la segona part de la pel·lícula. Aquesta part és caòtica, amb un grapat de gags i situacions físiques, al mateix temps que crea l’espai per conèixer els nous personatges. La facilitat de Baker per definir-los i que sapiguem com són i de quin peu calcen amb quatre detalls és espectacular. Tots quatre s’acaben convertint en una mena de “montley crew” en una aventura que et pot fer recorda a Quina nit! (AfterHours) de Martin Scorsese.

Aquests tres personatges ja veus clar de quin peu calcen, però el més opac és Igor, que a poc a poc empatitzarà amb Anora, malgrat el menyspreu constant d’ella.

Les dues parts són molt diferents, la primera destinada a la diversió sense pensar en l’endemà, plena d’energia i vitalitat, i la segona, aquella que toca de peus a terra i en la que l’Ani haurà de baixar del núvol i apoderar-se.

Més enllà d’aquestes dues parts, la pel·lícula té un epíleg que serveix perquè necessàriament surti el drama, la veritat, la realitat del que ha viscut. En aquesta part, que també és més curta, la pel·lícula frena el ritme frenètic, de manera absolutament necessària. Un final que commou i que fa que després de tanta festa i riure surtis del cinema amb el cor encongit.

Anora és una pel·lícula amb una protagonista d’un cor molt lluminós que fruit de la seva innocència, toparà davant la realitat quan se li obre el món que sempre ha desitjat. Anora és una pel·lícula màgica en què la combinació de tots els elements i un cast perfecte l’eleven a la medalla d’or de la filmografia de Baker.

Trobareu l’espacial que li vam dedicar aquí.