La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després de guanyar el Festival de Cannes, que el seu nom va passar a tenir ressò internacional, ja que durant aquest any, no ha parat de recollir premis arreu.

Vista la trajectòria, és paradoxal que França no l’escollís per competir en els Òscars com a millor pel·lícula internacional. Aquest error ha estat corregit per la mateixa Acadèmia, nominant-la en la categoria principal de millor pel·lícula. Segons Variety, Justine Triet podria haver estat castigadapel govern francès durant la presentació de la pel·lícula a Cannes en què va criticar la política cultural d’Emmanuel Macron i la manera en què el govern es va comportar amb el moviment social contra la reforma de les pensions.

La inspiració li arriba a Triet pel cas d’Amanda Knox, una escriptora nord-americana que va ser empresonada durant quatre anys a Itàlia, després de ser condemnada el 2007 per assassinar a una companya de pis. El Tribunal Suprem italià la va absoldre el 2015 després de detectar errors importants en la investigació. També costa no pensar en el fenomen de programes de crims reals dels darrers anys que desperten la morbositat de la gent.

Anatomie d’une chute aborda la crisi d’una parella que pren de metàfora la caiguda. Triet diu que s’ha inspirat en l’escena de caiguda dels títols de crèdit de Mad Men.

La pel·lícula ens explica la història de Sandra, una escriptora alemanya, que és arrestada i jutjada per l’assassinat del seu marit. Sandra vivia apartada en una casa aïllada en els Alps francesos. El seu marit Samuel apareix mort després de caure daltabaix per una finestra. Els investigadors no podran determinar si ha estat un suïcidi o algú l’ha empès. Sandra comptarà amb l’ajuda d’un amic de l’adolescència, que ara és advocat, que la defensarà quan sigui acusada.

La gràcia d’aquesta història és que el judici, més que no pas per determinar si es tracta d’un assassinat, per part del fiscal, semblarà un judici sobre un matrimoni. Aquest és un dels grans temes de la pel·lícula, quan el fiscal argumenta la culpabilitat de Sandra perquè al·lega que no era una bona esposa. La intenció de Triet és clara, posar sobre la taula un conservadorisme de gènere i família de la societat francesa que podríem extrapolar a altres. Evidentment en tota l’acusació existeix un biaix masclista molt acusat, per part del ministeri fiscal.

El personatge de Sandra, que interpreta l’actriu alemanya Sandra Hüller, és espectacular. L’actriu el fa magníficament bé i està molt ben escrit. Resulta molt humana i plena de matisos. Ella sempre serà vista amb suspicàcia davant el fiscal i per part de la societat, primer, per ser dona, i segon, per no ser francesa. Hi ha un moment en què l’advocat li demana que fins a la data del judici aprengui a expressar-se en francès per poder defensar-se en aquesta llengua sense que necessiti un traductor. En cas de necessitar traductor, l’adverteix que això la pot penalitzar. El personatge de l’advocat està interpretat també molt bé per Swann Arlaud, que ja de seguida veurem que accepta el cas perquè té sentiments per Sandra.

No em vull oblidar de l’altre gran protagonista, el fill de Sandra, Daniel (Milo Machado Graner), un nen cec que té una visió dels seus pares ben diferent de la que escoltarà durant el judici i que haurà de pair sense tenir la suficient maduresa per fer-ho, un problema com a aquest que el farà créixer de cop. El fet que hagi de testificar i de quina manera cal evitar que la mare influeixi en ell, també és un dels temes importants.

Com dèiem abans, més que l’anatomia d’una caiguda, és l’anatomia d’un matrimoni que anirem descobrint les seves capes i evolució amb el pas del temps. Les desgràcies i frustracions que els han portat en el punt en què arrenca la pel·lícula. Comença amb una escena incòmoda. Una entrevista que una estudiant li fa a Sandra mentre el seu marit es troba en el pis de dalt, amb la música a tota castanya, boicotejant-la. Serà a través del judici en què podrem contrastar l’aparença del matrimoni a l’exterior, allò que volem projectar. La realitat és una història diferent quan escoltem les declaracions i proves.

Sobre el cas, Triet juga a què siguem els espectadors que coneixem el personatge de Sandra, per tal que determinem si la creiem innocent o culpable. Mai dona a l’espectador una prova clara de la seva innocència o culpabilitat, tal com passa amb moltes pel·lícules judicials en què l’espectador ja ho sap i és el jurat qui ho ha de determinar. El plantejament és més arriscat i incòmode. De fet, Sandra, volgudament, tampoc és una protagonista que tingui empatia amb l’espectador, en el joc d’ambigüitat de Triet.

Anatomie d’une chute és d’aquelles pel·lícules que t’enduus durant dies i que no pares de pensar i rumiar en totes les seves lectures. El més curiós és que la pel·lícula no deixa de ser un drama judicial com els que coneixem tan bé en el cinema, però la narrativa i els seus matisos la converteixen en una pel·lícula descomunal. El projecte neix durant la pandèmia, moment en què Triet, juntament amb la seva parella, el també director Arthur Harari, escriuen el guió. Més que un guió, ells el defineixen que l’han construït com un trencaclosques. La manera de treballar de la parella va ser curiosa. Estaven en habitacions separades en el seu apartament, i s’enviaven les versions del guió per correu electrònic.

Entre els moments, cal destacar l’expectativa que crea el descobriment de la gravació d’una discussió entre el matrimoni i l’escena de flashback a través de la qual descobrim aquesta informació i la dinàmica d’aquells moments del matrimoni. Una escena tensa que dona visibilitat a tots els problemes de la parella i que ens fa sentir incòmodes entrant en un moment íntim en una casa que no és la nostra.

Com a nota curiosa reivindiquem també el paper del gos guia de Daniel, Snoop, però que es diu Messi en la vida real. La banda sonora compta amb un tema de piano d’Isaac Albèniz, a part del tema que no et treus del cap durant tota la pel·lícula, la composició que escolta el pare del raper 50 Cent.

Acostumats a veure escenes de judicis americans, el sistema judicial francès és diferent, però també fa servir recursos narratius vistos en les pel·lícules americanes, quant a l’estereotip dels diferents personatges que aniran circulant pel judici, siguin testimonis, fiscals, jutges, premsa, etcètera.

Triet ha fet una feina sensacional, sempre mantenint l’objectivitat i no deixar-nos anar a favor de ningú, encara que ho desitgem. Escoltant una història narrada des de diferents punts de vista de boca de narradors dels quals no ens en podem refiar. Anatomie d’une chute és una de les pel·lícules més intel·ligents que hem vist darrerament.