Remake de la pel·lícula guanyadora de l’Òscar el 1930, basada en una novel·la escrita per Erich Maria Remarque, un soldat alemany que va combatre en la Primera Guerra Mundial en què descrivia el trauma físic i mental dels soldats alemanys durant la guerra. Aquest va ser un dels llibres prohibits i cremats durant l’Alemanya nazi. Malgrat que el 1979 va tenir una altra adaptació en format telefilm, ara arriba una nova versió de la mà de Netflix.

La pel·lícula s’ha traduït en català com “Res de nou a l’oest” que vindria a ser la traducció literal l’original alemany “Im Westen nichts Neues”. El títol en anglès es refereix al front occidental. Feta la disquisició del títol, anem a la pel·lícula.

Aquesta ens narra les peripècies d’un jove de disset anys, Paul Bäumer, i els seus amics, que s’allisten a l’exèrcit per lluitar durant la Primera Guerra Mundial. Són uns joves idealistes que no trigaran a descobrir els horrors de la guerra. Hi ha una escena colpidora només començar quan reben els uniformes aprofitats de soldats morts en batalla, que et fa pensar que comença un cicle de mort. De fet, l’escena inicial en què pensem que seguim un soldat, en realitat estem seguint un uniforme. La idea romàntica de la guerra que tenen els joves comença a esvair-se quan trepitgen una trinxera i viuen en carn pròpia la guerra de trinxeres del front occidental on morir és el més probable que et passi. Paral·lelament a l’acció en el front, la pel·lícula incorpora una part que no hi és en la novel·la que és la negociació de l’armistici.

El director és Edward Berger, un director alemany eminentment televisiu, que aquí el coneixem sobretot per la minisèrie Patrick Melrose, que ha estat tota una sorpresa. El repartiment principal està encapçalat per Felix Kammerrer com a Paul Bäumer i Daniel Brühl, l’única cara coneguda de la pel·lícula, com a Matthias Erzberger, un dels negociadors de l’armistici.

Tant la novel·la com la pel·lícula és un al·legat contra la guerra i posa de manifest el seu absurd. La guerra de trinxeres que va provocar centenars de milers de morts i les línies en prou feines en varen moure. Igual d’absurd va ser imposar una hora concreta per l’armistici. Que la pel·lícula incorpori algunes seqüències de despatxos d’altes esferes militars i les negociacions, no fa més que subratllar aquest absurd.

Pel que destaca la pel·lícula és pel seu ritme endimoniat amb unes seqüències bèl·liques molt dures i crues que angoixen i et deixen sense respiració. És impossible que no et vinguin al cap alguns moments de Salvar al soldat Ryan de Steven Spielberg o dins el mateix conflicte, 1917 de Sam Mendes. Com passava en aquestes pel·lícules, les escenes bèl·liques són d’un realisme que et deixa sense respiració. Cal destacar la direcció de Berger que no té res a envejar de Mendes i Spielberg, ja que la posada en escena i duresa de l’arc d’aquests soldats és excel·lent.

A diferència de la novel·la, Paul Baümer no torna de permís uns dies a casa com passa a la novel·la, per contrastar la il·lusió del començament amb la desil·lusió de posterior. Paul no surt del front, però la desil·lusió hi és present. Fer-ho així resulta més asfixiant per a l’espectador.

La producció també és excel·lent. Les trinxeres estan molt ben recreades. El fang, la brutícia i la fred traspassa la pantalla. La fotografia grisa encaixa perfectament amb la història que sempre prima en realisme en els uniformes, els paisatges i l’acció. Sap molt bé on posar i moure la càmera

No vull acabar sense parlar de la música, inquietant com poques. La partitura de Volker Bertelmann té unes notes que apareixen en moments concrets i que són aterridores, per la que fa servir sintetitzadors, fent que l’experiència sigui terriblement immersiva i que cada vegada que les sents, et vulguis amagar sota la manta.

La guerra de trinxeres de la Primera Guerra Mundial va ser un fracàs per culpa de generals amb uns egos massa grans que feia que els seus homes morissin a conseqüència de les bales o de fam. All Quiet on the Western Front és una pel·lícula magnífica que retrata l’horror de la guerra, l’absurd i la inutilitat. All Quiet in the Western Front és una pel·lícula imprescindible i un clàssic immediat del gènere bèl·lic.