Que Disney ha anat bastant despistada des de la compra de Fox és ben cert. L’adquisició de tantes franquícies de cop no les va pair bé. Tots sabem l’explotació a la qual ha sotmès a Marvel i Star Wars i els problemes derivats a conseqüència de l’esgotament i la quantitat i mala qualitat de moltes produccions. Fox era també la propietària de Predator i Alien. De seguida, Disney va començar a establir un pla per explotar-les, curiosament fora de la pantalla gran, segurament pels resultats negatius de les darreres pel·lícules d’ambdues franquícies. Si una cosa va fer bé Disney, va ser donar el projecte i deixar treballar a persones amb talent que s’estimaven les sagues. La primera a tenir una oportunitat va ser Predator i va estrenar Prey directament a la plataforma, l’estiu de 2022. Una decisió incomprensible perquè la pel·lícula tenia qualitat per ser estrenada en sales. Amb Alien pretenien fer el mateix, però just abans del rodatge, no sé si esperonats davant el clam que deia que no estrenar Prey en cinema havia estat un error, Disney va canviar d’opinió i estrenar Alien: Romulus en sales. No fer-ho així hauria estat un altre error garrafal que hauria costat molts diners a Disney.
Penso que Alien: Romulus és el millor que s’ha fet d’Alien des d’Aliens de 1986. Han estat quasi 30 anys de projectes irregulars que mai han acabat d’encertar-la. Durant aquest temps s’han fet dues seqüeles, dues preqüeles i dos crossovers amb els Predator.
Alien: Romulus és una entreqüela que ens situa en el període temporal entre Alien i Aliens. La protagonista és la jove òrfena Rain Carradine, que juntament amb el seu “germà”, el sintètic Andy, s’apunten a una missió que els ha de portar a escapar al planeta Yvaga, fugint de l’explotació i condicions laborals de Weyland Yutani. Per aconseguir-ho, abans han d’aconseguir unes càpsules d’estasi que es troben en una estació espacial abandonada. A l’estació trobaran alguna cosa més que les càpsules, alguna cosa que no és d’aquest món.
Fede Álvarez ha pres nota del que no va funcionar anteriorment i torna la saga als seus orígens de pel·lícula de terror. Algú que va veure la feina excel·lent que va fer en el remake d’Evil Dead, va pensar encertadament que era la persona adequada. Tot i que per la trama, Romulus té més en comú amb No respires que no pas amb Evil Dead.
Álvarez agafa el to i esquema de la primera, però pren coses de totes les anteriors, especialment de la segona. També de Prometheus, que per alguna cosa és anterior a aquesta i el productor de Romulus és Ridley Scott. Algú pensarà que hi ha massa fan-service, però crec que se sent orgànic, de tal manera que no posar-ho hagués estat el contrari. És a dir, per no voler utilitzar el que feia falta a la trama i no ser acusat de fer servir fan-service, s’hauria allunyat de l’essència i del que demanava la pel·lícula.
La tecnologia de les naus i la manera de recrear-les encaixa perfectament amb el que van veure a la primera, de tal manera que sembla una seqüela de l’original que algú hagués rescatat d’un calaix. Un dels grans encerts és utilitzar efectes pràctics, amb detalls de digital, i una fotografia deutora de la pel·lícula del 79, de tal manera que quasi es pot veure el gra que caracteritza aquestes pel·lícules. La utilització d’efectes pràctics és clau per la gran sensació immersiva de la pel·lícula, et creus tot el que veus. També quan entra escena el xenomorf d’H.R. Giger està molt ben fet perquè ho fa amb la solemnitat, reverència i força necessàries.
La trama no amaga un missatge social sobre una classe treballadora ofegada per una gran corporació expansionista i imperialista, disposada a destrossar-ho tot al seu pas, inclús la humanitat, pel benefici econòmic. L’aspecte de la colònia recorda a les explotacions mineres soviètiques que van existir al llarg del segle XX. Weyand-Yutani no compta que toparà amb una raça de xenomorfs més intel·ligents que els seus directius.
El repartiment l’encapçala Cailee Spaeny, que assumeix un paper semblant a Ripley. L’actriu està estupenda, però el qui més ens ha agradat és Andy, amb un David Jonsson que roba totes les escenes.
Pel que fa al final final, Alien: Romulus vol aportar alguna cosa nova a la mitologia i entra en el terreny de la sèrie B. He de dir que li compro la bogeria a Álvarez, tot i que en aquest moment deixa enrere el terror per caure en el fàstic. Aquí fa servir un digital molt estrafolari, semblant al que no he esmentat per no fer espòilers, que no acaba de funcionar, però que compensa amb oferir un entreteniment de sèrie B.
Alien: Romulus és un gran encert que ens deixa enlluernats per una direcció artística meravellosa, per un treball de fotografia i il·luminació perfecte i pels animatronics i efectes pràctics. En això està la clau a crear una sensació immersiva de terror. Una bona pel·lícula que ha arribat al màxim que aspirava per a mi, que era assolir al tercer lloc de la saga.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
