Ben Affleck és un tros de director. Té un grapat de pel·lícules molt bones. El último duelo de Ridley Scott, malgrat que no és dirigida per ell, està escrita per ell juntament amb el seu amic Matt Damon, company d’escriptura i davant la càmera en papers més principals, perquè el mateix Affleck sap que Damon és millor actor que ell. Però cap problema, aquesta parella sap que és el millor que se li dona a cadascú i Air és un regal més que ens fan als espectadors, en la seva filmografia conjunta.
En aquesta ocasió parteixen d’un guió signat pel jove Alex Convery, del qual Affleck i Damon en fan alguns retocs, tot i que no s’acrediten i li donen tot el mèrit a Convery. Aquest, inspirat en el documental The Last Dance, decideix explicar-nos l’origen d’una de les vambes esportives més importants del món, les Air Jordan. La pel·lícula ens parla de la història de Nike, a través de les persones que en formaven part i de quina manera Michael Jordan va acceptar signar amb Nike un contracte que canviaria per sempre la relació entre la roba esportiva i els jugadors d’elit.
Air és una de les millors pel·lícules del que portem d’any. Només començar ens presenta un muntatge que al ritme de Dire Straits ens explica què passava en el món l’any 1984. Una pel·lícula que comença així i que en aquest muntatge veiem a Els caçafantasmes i a David Hasselhoff i el seu cotxe fantàstic, ha de ser bona per pebrots. La cultura popular d’aquesta dècada és la d’Affleck i també la dels que hi vam viure la infantesa. El cas és que el ritme és trepidant, amb moments d’oficina al més pur estil The West Wing, un muntatge impressionant quan les companyies presenten les seves propostes i una tensió inesperada per una història de la qual tots en coneixem el final. Affleck dona un to positiu a la pel·lícula amb un grapat de moments d’humor. Costa no esborrar el somriure tota l’estona.
Sobre el repartiment. Repetir que Matt Damon està meravellós. Damon, que ha hagut d’engreixar-se uns quants quilos, fa de Sonny Vaccaro una persona molt humana. Capaç d’estar un dia amb un equip de juvenils i l’endemà amb les estrelles de l’NBA. Al seu cantó, Jason Bateman, Chris Messina, Marlon Wayans i Chris Tucker. Però qui s’endú el segon paper més rellevant és Viola Davis com a la mare de Michael Jordan. Un paper capital que Davis fa magníficament bé. Per què és tan important el seu personatge i era clau trobar a l’actriu indicada? Perquè que el guió prescindís de la figura de Jordan, a qui no veiem en quasi tota la pel·lícula, excepte d’esquenes o de pit cap avall, era una aposta arriscada que ha funcionat molt bé. De tenir a Jordan com un personatge més, hagués eclipsat a la resta, ja que aquesta és una pel·lícula sobre què es cou a la cuina, protagonitzada per secundaris.
La banda sonora també és excepcional amb un grapat d’èxits de l’època que barreja amb músiques de pel·lícules dels vuitanta com Superdetectiu a Hollywood, Risky Business o Buscant la Susan desesperadament. El compositor del grup Tangerine Dream, que va fer diverses bandes sonores en els vuitanta com Firestarter, també ha escrit un parell de temes nous per a la pel·lícula.
Air és una pel·lícula espectacular sobre la cursa empresarial per aconseguir fitxar un jugador. Les interpretacions són molt bones, però les escenes conjuntes de Matt Damon i Viola Davis són una delícia. Agraireu que us expliquin aquesta història i ho hagin fet d’aquesta manera fantàstica.
No us perdeu l’especial de la pel·lícula que vam fer en el podcast, aquí.
