Michael Sarnoski que va debutar en la direcció i l’escriptura a Pig, va ser seleccionat per John Krasinski per fer-se càrrec d’una preqüela d’A Quiet Place. Recordem que tant la primera com la segona pel·lícula, amb l’excepció del pròleg de la segona, el món que ens presenta és el ja conquerit pels alienígenes. En aquesta, l’acció arrenca el primer dia de la invasió en una localització oposada a les anteriors. Si aquelles succeïen en el món rural, aquesta va a una gran ciutat, i quina ciutat, Nova York.
L’acció comença en un hospici de malalts terminals en què coneixem a Sam que només li queda esperar la mort. Durant una sortida a la ciutat, es veu atrapada, juntament amb el seu gat, per la invasió alienígena. En aquest context apocalíptic, veurem el punt de vista d’una malalta terminal que aprendrà a tornar a viure, sobretot quan es trobi amb un jove estudiant de dret britànic, que està més perdut que ella.
Sarnoski ja va convertir a Pig una història de venjança que podria haver derivat en un John Wick, en una cosa molt més intimista. Un truc semblant ha fet servir aquí. Day One aprofundeix més en els personatges que no pas les anteriors i juga amb el seu estat físic i mental, a més de la situació, per dificultar el fet que els personatges es mantinguin en silenci.
No és necessari veure les anteriors per entendre Day One perquè podria tractar-se d’una història similar en un altre context i amb un tractament diferent de les anteriors. Això la fa sentir una cosa nova, fresca i amb personalitat.
El punt de vista de Sarnoski, és afegir als gèneres de terror i invasió alienígena, un component de drama i d’emotivitat que dominarà la pel·lícula. Per aconseguir-ho compta amb una interpretació immensa de Lupita Nyong’o (Us), que s’ha deixat la pell en aquest paper. Al seu cantó tenim a Joseph Quinn (el heavy de Stranger Things), que retrata amb candidesa a un jove que se sent superar pels esdeveniments. No em vull oblidar el gat que és igual de protagonista que els mateixos actors. Sarnoski ha fet servir una parella de gats reals, després de negar-se al suggeriment de Paramount, que era fer-lo amb CGI.
Si els valors familiars i comunitat eren els principals en la història de supervivència de les dues pel·lícules anteriors, en aquesta es canvia per com evoluciona i es transforma el personatge de Sam i els motius que la porten a perdre els papers només per menjar-se una pizza. Quan se’ns presenta és una persona molt enfadada per la malaltia que li ha tocat i que no pot fer-hi res per evitar el seu destí. Només abaixa la guàrdia amb Frodo, un gat de servei, que és l’única que cosa que la manté aferrada a la vida i que li dona consol. Sam també està enfadada pel dolor que pateix, fa servir uns pegats per suportar-lo millor, que quan deixin de fer efecte, el dolor l’obligarà a sortir del lloc segur.
Pel que fa al personatge de Joseph Quinn, Eric, és un encant, un personatge molt tendre i que té un darrer terç de llagrimeta. Quan Sam i Eric es troben, ell és com un gosset perdut que la segueix a ella, que desitja estar sola. Eric es mostra vulnerable i molt sol. És a través de les situacions i no de grans diàlegs que es construeix aquesta relació de companyonia meravellosa.
De lligam amb les anteriors només tenim a Henri (Djimon Hounsou) que apareix a la segona pel·lícula. El fet que sigui ell i no un desconegut, segurament ho veurem en un futur en una nova entrega que sigui una continuació. No em vull oblidar d’Alex Wolff, el coprotagonista de Pig, juntament amb Nicolas Cage, que aquí també té un petit paper.
Malgrat el magnífic treball amb aquests personatges, l’espectador acaba patint més per la vida del gat, que es comporta com un gat. Movent-se sigil·losament, però també fent la seva i anant on vol anar i no pas on li manen els humans.
Sarnoski rebaixa el terror i puja l’aposta per la tensió. Igualment, manté un equilibri perfecte entre mostrar i no mostrar els extraterrestres perquè causin amb èxit la sensació que es busca. Continua jugant a què sembla que els alienígenes no hi siguin, però poden estar amagats darrera qualsevol ombra i saltar-te a sobre a la mínima fressa que facis.
Pel que fa a les escenes d’acció, totes són brutals. Veure les criatures movent-se en vertical per Nova York és espectacular. Però com aquesta no deixa de ser una pel·lícula de terror, em quedo amb tota la part del metro inundat en què s’han de desplaçar. El començament quan mostra la invasió, recorda a La guerra dels mons de Steven Spielberg, que també ens recordava a l’atemptat de l’11-S a les Torres Bessones.
A Quiet Place: Day One és millor que la segona part i està molt a prop de l’original. Si la segona seguia molt l’estela de la primera, aquesta porta la història a un to diferent, que fins i tot podria ser la millor. Una història de terror i tensió amb dos personatges escrits excel·lentment, tres si comptem el gat, amb els quals m’he emocionat moltíssim en veure com connectaven humanament. Què més li podem demanar al cinema que emocionar-nos?
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
