Paul W.S. Anderson, el director de la saga Resident Evil és el realitzador d’aquest peplum, rodat com si fos una pel·lícula més la saga de zombis basada en el famós videojoc. Les habilitats darrera la càmera d’Anderson no són el seu fort i queda demostrat una vegada més aquí. Pompeya és una combinació entre efectes digitals de segona categoria, amb cartró pedra del dolent. Només cal veure com les pedres del volcà cauen sobre els actors, i aquests simulen haver rebut un pedrot, mentre l’espectador té la sensació de contemplar com li salten boletes de porexpan. Pompeya és una peli rònega, però no només pels efectes, del que només salva l’erupció del volcà, ho és també pel vestuari i l’ambientació que traspua incredibilitat pels quatre cantons. És impossible creure’s res, ja no només per tot això, també per un excés evident de l’ús de pantalles verdes.

I ara vaig pels actors. A ells els vull dedicar un paràgraf. El cartell de Pompeya és prou atractiu: Kit Harrington, Emily Browning, Jared Harris i Kiefer Sutherland. Primer de tot dir que tots ells estan horribles. És com si estiguessin fora de lloc. Sutherland és una caricatura de sí mateix. Un dolent ha de fer alguna cosa més que forçar cara d’empipat i cridar com un boig. Un altre tema són els pocs matisos que té la pel·lícula. Els bons són molt bons i els dolents molt dolents. I tot plegat perquè sí. Però això és causa d’un guió, ja no dolent, sinó que inexistent. Entre la parella protagonista, Harrington i Browning, la química és inexistent i mai et creus aquest enamorament. A part que tots els tòpics que puguin existir, hi apareixen. Harrington s’ha treballat un físic que glaça la sang i es situa a l’alçada dels guerrers depilats de 300. A Harrington el veiem interpretant a John Snow a la sèrie Joc de trons. A Pompeia s’oblida del que és interpretar, i tot el carisma que li veiem a la sèrie de George R.R. Martin, s’esvaeix com si mai hagués existit. Browning tampoc salva res de res, sempre està a l’ombra de l’actriu que fa de la seva criada, perquè, digue-m’ho clar, està de molt més bon veure i queda clar que el protagonista erra a l’hora de triar a quina es vol traginar, perquè aquí d’amor, per més que ens volen fer creure, res de res.

Hi ha alguna cos salvable? L’explosió volcànica tarda en arribar, però quan arriba està bé. Ara bé, ens enganxa cansats després d’una hora i deu minuts de buit total. Anderson emplena una pel·lícula de porqueria, perquè no en sap més i tampoc té idees. L’únic que volia mostrar era l’explosió del volcà. Aquí és on ha dedicat els seus esforços. La propera vegada comença per aquí home! Total, amb un guió pobre i un lamentable retrat de personatges, al final ens importa ben poc si els personatges s’acaben salvant o sucumbint a les flames.