Godzilla ha tornat! Després de l’infecte remake americà dels anys 90 dirigit per l’infaust Ronald Emmerich, Hollywood s’ha atrevit a recuperar el personatge, aquest cop mirant una mica més en l’origen del personatge al Japó. Però ha estat això suficient? Ara us ho explico.
Per entendre Godzilla cal aturar-se en la figura del que en va ser escollit director, Gareth Edwards. Edwards es va donar a conèixer amb la pel·lícula Monsters, que no va tenir cap repercussió en el circuit comercial, però en canvi sí en els diversos festivals on es va presentar. Personalment la vaig trobar una pel·lícula molt i molt avorrida. No li vaig saber trobar els valors que ens havien venut. Una pel·lícula de monstres sense veure en cap moment els monstres? Entenc que era una pel·lícula independent i que el pressupost no donava per fer sortir uns monstres, però els monstres van acabar essent només una excusa per la típica pel·lícula apocalíptica a la que afegeix elements romàntics. En tot cas, Edwards ha gaudit a Godzilla d’un pressupost espectacular per poder mostrar monstres en el seu esplendor. I la pregunta que em faig és: I per què no ho ha fet? O no ho ha fet en la mesura que esperem tots d’una pel·lícula de Godzilla? Com és que la pel·lícula se centra en excés en els personatges humans i poc en Godzilla? Com és que les escenes dels humans resulten més fredes que les que hi surt l’estimat monstre d’origen japonès? Tot això són apreciacions inexplicables que m’han vingut al cap mentre veia la pel·lícula. Què voleu que us digui, m’emociona quan veig a Godzilla en pantalla i no passa el mateix amb Bryan Cranston, Juliette Binoche o Aaron Johnson.
En general la pel·lícula m’ha agradat, però amb matisos. He trobat a faltar molta més presència de Godzilla, que només apareix parcialment i en poques escenes fosques en gran part de la pel·lícula. No és només fins a la part final, quan Godzilla combat amb els dos monstres, quan el podem contemplar amb el tot el seu esplendor. M’ha agradat, però l’he pogut gaudir poquet. I què voleu que us digui, m’ha fet ràbia, i més quan m’he hagut d’empassar un munt d’escenes redundants protagonitzades per humans que ja no aportaven res a la pel·lícula. En aquest aspecte l’equilibri no està ben portat, i Gareth Edwards té molt a aprendre de Guillermo del Toro i Pacific Rim, per exemple. M’ha agradat que ens recordin que l’origen del Godzilla és al Japó i que aquest país sigui part de la història, malgrat la incomprensible sensació de que a Japó es parli anglès i no japonès.
Sobre el disseny de personatges, Godzilla és espectacular, “tremendu” m’atreviria a dir. Un ésser espectacularment gegantí com mai fins ara havíem vist en el cinema. En canvi, els altres monstres, el seu disseny no m’ha convençut i ens recorda inevitablement a Alien.
En resum, que la pel·lícula se salva al final, quan els humans perden el protagonisme per concentrar-se en Godzilla. És llavors quan es desperta el nen que portem a dins. A veure si Warner espavila en la segona part i els humans passen a ser els secundaris i Godzilla l’actor principal. I és que no esperem menys d’una pel·lícula que es diu Godzilla.
