Frank Coraci és un tipus que no inspira confiança, però no va ser així al principi de la seva carrera. Al 1998 dirigia El chico ideal, una molt bona comèdia romàntica ambientada als anys 80, i protagonitzada per Adam Sandler i Drew Barrymore, parella que tornaria a repetir l’èxit al 2004 amb 50 primeras citas, aquest cop dirigits per Peter Segal. A partir d’aquí la carrera de Coraci es veuria inundada per comèdies horribles, moltes d’elles protagonitzades per Adam Sandler: El aguador, La vuelta al mundo en 80 días o Zooloco.
A Juntos y revueltos no només en retroba amb Sandler, sinó que també ho fa amb Drew Barrymore en una mena de retorn als orígens, que vista la pel·lícula no es produeix. Siguem francs, la pel·lícula és el que és i no li demanem que sigui una altra cosa. És una comèdia romàntica amb fills, on s’espera que els protagonistes acabin junts i veure un munt de gags relacionats amb els petits. El problema és de quina manera es genera tot això.
Comencem amb al part positiva, aviso que acabarem ràpid. La cosa es tradueix amb els seus dos protagonistes, Drew Barrymore i Adam Sandler. No es pot negar que tenen una química excel·lent i que només amb aquesta eviten el naufragi d’un llargmetratge que va directe al precipici. I fins aquí les coses positives.
A les negatives no parlaré de la predicibilitat d’aquesta, ni tampoc de que és una comèdia romàntica que no ha evolucionat, malgrat els canvis que ha viscut el gènere. No puc dir que ja m’ho esperava, però no amb aquesta intensitat. El problema són els molts moments de vergonya aliena que provoca la pel·lícula i de continues mirades a les butaques del cantó, esperant no veure ningú conegut. Em refereixo, sobretot a les escenes del grup musical de sud-africans liderat per una versió africana del “primo de Zumosol”.
N’hi ha que protesten per com Hergé va retratar els africans a Tintín en el Congo, Juntos y revueltos ens mostra una imatge d’ells encara més ridícula. I també la resta de secundaris. De fet si li traiem els secundaris i els de la coral ens hagués quedat una pel·lícula de 90 minuts prou apanyada, enlloc de la soporífera comèdia de dues hores que acaba essent.