Vagi per endavant que malgrat no hi ha grans spoilers en aquesta crítica, sí que n’hi ha de menors, però és que si no és impossible escriure res, així que esteu avisats.

Si aquesta secció de crítiques tingués un subtítol seria “El triomf de les minories”. Guardianes de la Galaxia, d’ara endavant Guardianes, està protagonitzada per un grup de personatges de secundaris, no només de Marvel en general, si no també de la Marvel còsmica. Thanos i Nova, els personatges més populars de la Marvel còsmica només tenen una petita aparició, mentre que d’altres, molt populars en els còmics com Estela Plateada per posar un exemple, ni tant sols apareixen. L’altre triomf de la minoria és el seu director, James Gunn, amb tant sols una pel·lícula com a director, Super, estrenada al 2010, i considerada per molts millor que Kick-Ass. Super abordava el tema dels superherois en el món real d’una manera intel·ligent. James Gunn va saber agafar l’esperit del còmic de Mark Millar, molt millor que la versió oficial de Matthew Vaughn.  Havent vist Super i comparant-la amb Guardianes, un fàcilment arriba a la conclusió que James Gunn ha fet el que li ha vingut amb gana amb aquests personatges. Ha tingut la sort que Marvel, amb l’apadrinament de Joss Whedon, li van donar màniga ample per aquest blockbuster. Una pel·lícula absolutament personal, gairebé diria de cinema d’autor, entenent a Gunn un tipus de li agrada l’espectacle.

Hi ha que ha criticat que hi ha molta acció i que no aprofundeix en els personatges. Això és absolutament fals perquè Gunn no et dóna les coses mastegades, els personatges són allí i només cal parar atenció per adonar-se’n. Per què Rocket és com és? Un tipus arrogant, violent, graciós i irònic? El plànol en que es treu la samarreta on veiem les seves cicatrius, tenint a la memòria el moment en que explica, sense masses detalls, d’on prové, posa la pell de gallina i és fàcil fer-se càrrec del seu patiment. I així amb tots els protagonistes. Al llarg de la pel·lícula l’espectador acaba fent aquest puzle i construint els personatges. Potser l’únic del que no en sabem gaire res i és un misteri és Groot, al que esperem que ens expliquin més coses a la propera pel·lícula. Tornant als personatges, Rocket, l’ós rentador és l’estrella de la funció, un personatge digital que és un roba escenes. Peter Quill és l’aventurer, un Han Solo o l’Indiana Jones de la pel·lícula. Gamora és una freda guerrera, filla adoptiva del malvat Thanos, que al cantó del grup descobreix la seva humanitat. Drax és el forçut que poc té a aportar, però que també demostra que té el seu cor.

Hi ha que s’ha posat a comparar aquesta pel·lícula amb Star Wars. Doncs del meu punt de vista, res de res. Ambdues són molt diferents, malgrat que són dos space–opera, es mouen en terrenys oposats. Guardianes recorda més a aquelles pel·lícules de ciència ficció de sèrie B de principis dels 80. Pel·lícules d’aventures molt bones, però que el seu baix pressupost les relegava a la sèrie B. Guardianes recupera aquestes pel·lícules i li destina una gran pressupost per convertir-se en una aventura sense límits. L’homenatge és clar a través de la banda sonora, plena de temes musicals dels 70 que queden com anell al dit en mig de paisatges espacials de somni. I el gran mèrit és saber encaixar tot això dins l’univers cinematogràfic de Marvel, i ser capaç d’identificar aquesta pel·lícula com de Marvel, malgrat no trobar cap dels personatge de Los Vengadores. Marvel Studios ha aconseguit el que DC persegueix incansablement sense èxit, que és crear un univers de personatges coherent i identificable, semblant al dels seus còmics. Aquest univers continua en expansió. Guardianes continua amb la llavor plantada a Los Vengadores amb Thanos i continua amb les gemmes de l’infinit que acabaran d’explotar en un moment o altre, sigui a Los Vengadores o a les seqüeles de Guardianes.

Guardianes no és perfecte, és cert que hi ha coses que podrien funcionar millor. Per posar un exemple, a vegades els tocs d’humor són anti-climàtics i no queden bé a tot arreu, i a això em refereixo a l’enfrontament final entre Star Lord i Ronan. Però el fet de ser capaç de crear una pel·lícula a imatge i semblança de les que es feien als 80, per gent com jo mateix que vaig descobrir el cinema amb títols com E.T., i fer-ho bé, que no grinyoli i que l’espectador entri en un viatge de dues hores del que no es vol baixar, és molt difícil. James Gunn ho aconsegueix. També he sentit criticar que els alienígenes només tenen colors diferents, blau o rosat. Vaja com els còmics, aquí Gunn no ha inventat res de nou. Personalment m’ha agradat la seva imatge. En definitiva, Guardianes estava destinada a convertir-se, contra-pronòstic, amb la pel·lícula de l’estiu, i sense cap mena de dubte per la recaptació i recepció de crítica i públic, ha estat així.

Vull acabar amb una reclamació. Quedeu-vos fins els crèdits finals, on Marvel recupera un dels seus personatges secundaris que va gaudir de pel·lícula en els anys 80. Un personatge amb molts problemes de drets, que és una manera de la productora de reivindicar-se a sí mateixa, i donar un missatge molt clar a l’espectador. Que qualsevol cosa és possible, fins i tot recuperar a… Millor callo i deixo que el veieu vosaltres.