I toca posar punt i final a Sitges 2014 amb les pel·lícules de dissabte, i un rànquing de les que crec que han estat les 10 millors pel·lícules del que ha estat, sense cap mena de dubte, el Festival de més nivell dels darrers anys.

Començàvem el dissabte amb el que era la pel·lícula de clausura, Burying The Ex, la darrera pel·lícula de Joe Dante, un mestre del fantàstic que sempre estarem amb deute amb ell per fer Gremlins. Burying The Ex és pura sèrie B, i ho dic en el bon sentit de la paraula. Una pel·lícula senzilla, però tremendament efectiva. El repartiment és molt atractiu: Anton Yelchin (Star Trek), Ashley Green, en el paper de la ex, i Alexandra Daddario. Qui? Recordeu el primer capítol de True Detective? Així, segur que no heu oblidat a Alexandra Daddario. Yelchin interpreta a un noi que, cansat de la seva xicota, decideix per fi tallar amb ella, just abans que un autobús l’atropelli i la mati. Just després comença a sortir amb una noia amb la sí s’avé degut al seva compartida afició pels monstres. El que no estava previst és que la ex torni en forma de zombi i vulgui continuar la seva relació. Burying The Ex esdevé una pel·lícula molt divertida, clàssica i de molt poques pretensions, però que aconsegueix el que es proposa. S’han sentit veus de que és una pel·lícula massa petita per la clausura d’un Festival. Possiblement sí, però Dante fent sèrie B no deixa de tenir gràcia, i la veritat és la pel·lícula és curta i m’ho vaig passar molt bé. En certs moments Dante recupera l’esperit de la Troma, i això representa tota una reivindicació als orígens del Festival de Sitges, que trobo que està molt bé. I què coi, si això ajuda a que pugui arribar a sales comercials, endavant.

Canviem i anem per The Signal, una pel·lícula de ciència ficció indie que segueix a tres universitaris que estan buscant a un hacker amb el que mantenen una batalla virtual de fa uns dies. Quan creuen haver-lo localitzat en una casa abandonada, són capturats, imaginem, per algun tipus d’organització governamental. La pel·lícula està molt bé en la seva primera part, la segona, la de l’escapada, per mi decau perquè la pel·lícula passa a ser una altra cosa, malgrat que et manté atrapat perquè aconsegueix transmetre una certa fascinació, malgrat que el guió trepitja terrenys prou familiars, però no deixa de ser curiós de veure’ls des del punt de vista del cinema independent nord-americà. Entre els actors, Lawrence Fishburne, que imposa amb la seva presència, i Oliva Cooke, una actriu molt guapa, que ja hem vist a The Quiet Ones, i a la segurament veurem en futures produccions.produccions. The Signat acaba essent un producte més que digne.

A continuació The Rover, una pel·lícula australiana de gènere apocalíptic que ens transporta irremeiablement al món de Mad Max. Un home comença una cursa contra els que han robat el seu cotxe. Amb ell s’unirà el germà dels lladres, al que han deixat tirat i malferit al terra. Els protagonistes són Guy Pearce i un Robert Pattinson molt encertat. I és que penso que els papers de pringat li van molt bé. Molt millor que els ‘’heroi romàntic com a Crepúsculo o els de guapo interessant que li està oferint David Cronenberg. The Rover va incrementant el grau de violència de la pel·lícula, fins arribar a un final boníssim. The Rover manté una estètica de western i es mou a velocitat lenta tot el metratge. Amb tot plegat continua essent, també, molt recomanable.

I tanquem el festival amb Monsters: Dark Continent, que és la segona part de Monsters, la pel·lícula que ja era dolenta, dirigida per Gareth Edwards. Aquesta aconsegueix ser encara més dolenta que aquella. Un autèntic despropòsit de militars cridant i lluitant contra monstres. Avorrida a més no poder. Dues hores insuportables i soporíferes que encara ens va fer enyorar la primera, malgrat que no ens agradés. A la primera no sortien monstres, només s’intuïa que eren allí i lo important era una història d’amor. Aquesta no té res a veure i només tenim militars, exèrcit i més militars cridant, i ens delecta amb els diàlegs pitjors escrits del Festival. Curiós que acabés Sitges amb aquesta pel·lícula tant dolenta quan l’edició 2014 ha estat la de més qualitat dels darrers anys. Us deixo una llista amb el meu top 10 de les pel·lícules del Sitges 2014:

1. I Origins

2. The Guest

3. It Follows

4. Cold In July

5. Cub

6. The Babadook

7. Dead Snow 2: Red vs. Dead

8. The Canal

9. Predestination

10. The Voices

Que m’hagi costat fer la llista de 10 i que encara n’hagués afegit més denota la qualitat de l’edició d’aquest any.