Basada en la novel·la Travelling to Infinity: My Life with Stephen, autobiografia de Jane Wilde, exesposa del físic anglès, Stephen Hawking. El director escollit per fer-se’n càrrec ha estat James Marsh, per la seva experiència en documentals com Man on Wire i Proyecto Nim.
La història comença a principis dels 60. Hawking (Eddie Redmayne) està a punt de doctorar-se en Cosmologia a la Universitat de Cambridge, quan s’enamora de Jane Wilde (Felicity Jones), una estudiant d’Art. Al cap de poc, li diagnostiquen una esclerosi lateral amiotròfica i els metges li donen com a molt dos anys de vida. Impulsats per l’amor i amb dos anys per davant, Jane accepta casar-se amb Stephen Malgrat les seves limitacions, Hawking acabarà el doctorat amb la teoria inicial de la creació de l’univers, mentre lluitava, amb l’ajuda de Jane, contra el seu deteriorament físic i anímic, al mateix temps que la seva lluita el fan superar l’esperança de vida de dos anys.
La pel·lícula destaca per la interpretació dels dos protagonistes, ja que tant la realització com la història cauen en els tòpics d’aquest tipus de pel·lícules, estan els moments emotius estan molt ben pensats i col·locats perfectament on els hi correspon. La teoría del todo és una pel·lícula que busca premeditadament l’Oscar i ha utilitzat el manual de com fer-ho, i fer-ho bé. Sembla que ha funcionat ja que ha aconseguit un total de cinc nominacions, entre elles la de millor pel·lícula. Pel que fa a la realització és bastant plana, i no es desprèn de l’aire telefilm. Aleshores, per què La teoría del todo ha cridat tant l’atenció? L’explicació és senzilla, ja que se centra en 25 anys de la vida d’Stephen Hawking, científic que tots coneixem i admirem, però que en desconeixíem moltes coses que se’ns descobreixen a través d’aquesta pel·lícula. L’altre pilar són les interpretacions, les dues. Eddie Redmayne li ha tocat la part més difícil i fàcil a la vegada. Difícil per l’esforç que suposa, i fàcil perquè totes les mirades es centraran en ell, obviant relativament a Felicity Jones que està a l’alçada. No només és molt guapa, si no que sap actuar en cada moment, i dóna el toc que el personatge necessita, sense exagerar, comportant-se amb una naturalitat inusual en un paper d’aquestes característiques. Redmayne, excel·lent caracterització a banda, ha fet un treball d’estudi de Hawking, imitant-lo a la perfecció.
Un dels aspectes que més hi he trobat a faltar és que es parli més de les teories de Hawking. La pel·lícula les tracta de manera molt superficial, fins el punt que la percepció de l’espectador és que Hawking és un persona normal, quan no ho és. Hawking és el geni científic més gran viu, i això tinc la percepció que no es deixa veure a la pel·lícula com es mereix ja que es centra gairebé tota en la vida personal.
Malgrat els seus defectes, té moments molt bons i intensos com el clàssic enfrontament entre ciència i religió, sempre enter Stephen i Jane, i el moment de la separació de la parella. La millor escena de la pel·lícula en tots els aspectes per tot el que es diu i el que no.
La teoría del todo no és la millor de les nominades a l’Oscar d’enguany, però és una bona pel·lícula, i una oportunitat per descobrir una part desconeguda del científic.
