Pel·lícula inspirada en la novel·la de la neurocientífica Lisa Genova que descriu l’experiència devastadora de veure la seva àvia sucumbir a l’Alzheimer.
Julianne Moore interpreta a Alice Howland, una professora de Lingüística de la Universitat de Columbia, feliçment casada amb John, i mare de tres fills que l’adoren. Entre la feina i les seves obligacions familiars, no para ni un moment, però es sent feliç. Un dia comença a oblidar paraules i perdre el sentit de la orientació, pel que visita un neuròleg. Ella creu que té un tumor cerebral, però el metge li diagnostica un Alzheimer d’inici precoç. Alice i la seva família es veuran obligats a assumir el radical canvi a la seva realitat que això suposa.
Siempre Alice és d’aquelles pel·lícules que et deixen destrossat. No pel fet de presentar-nos una realitat personal i familiar molt diferent a la que ens mostrava Haneke a Amor, el drama no té perquè ser menys dur. D’acord que la protagonista afronta l’Alzheimer envoltada d’una família que l’estima amb bogeria, que té el reconeixement professional dels seus companys i que no li falten diners perquè la cuidin amb garanties, però el pas del temps és devastador i cada dia que passa, Alice perd una mica de sí mateixa. Aquest és el drama que ha de fer front, al principi ella, mentre és conscient de quin és el futur que l’espera, i més endavant la seva família, que viurà cada cop moments més durs, al mateix temps que Alice va perdent lentament les seves capacitats.
La clau perquè la pel·lícula funcioni és Julianne Moore, que una vegada més fa una interpretació perfecta i demostra que es mereix tantes nominacions als Oscars com les que porta acumulades Meryl Streep. Moore fa creïble el personatge a través d’un interpretació molt mesurada i gens exagerada o sobreactuada. Està excel·lent, no hi ha res més a dir. La pel·lícula es fa més dura per la manera en que Moore connecta amb l’espectador a través d’instants devastadors.
Moore fa que els defectes de la pel·lícula, com ara una direcció plana i sense gràcia de Richard Glatzer i Wash Westmoreland, o un guió poc treballat i gens cinematogràfic, siguin elements que posem en segon terme, perquè la pel·lícula ens regala una de les millors interpretacions de la carrera de l’actriu. Sense ella seria un seguit de coses que ja sabem sobre l’Alzheimer, però que gràcies a la seva interpretació ens fa sentir com un més de la seva família.
