Malgrat que a priori sigui una pel·lícula difícil d’etiquetar, ens equivocarem poc si definim Chappiecom la versió xoni de Cortocircuito. Malgrat ser entretinguda i estar ben feta, resulta intranscendent, poc interessant i s’oblida als 10 minuts de sortir del cinema.
Chappie s’ambienta en un futur en què Sud-àfrica ha estat presa pels grups armats. El govern decideix fer alguna cosa i encarrega a una empresa de robòtica la construcció d’un exèrcit de sentinelles per a poder mantenir la pau i l’ordre. El seu constructor no està satisfet amb lo que ha aconseguit, i pretén crear un robot plenament conscient de la seva existència. Durant la fabricació és segrestat per dos delinqüents i Chappie, el robot, cau el les pitjors mans possibles. Chappie és com un nen, i aprendrà el que significa ser humà, mentre el món sencer el vol capturar per ser diferent.
Chappie ha estat dirigida per Neill Blomkamp, al que hem vist dues pel·lícules molt estimables, District 9 i Elysium. Malgrat els seus punts positius, Chappie és un failamb totes les de la regla i un seriós motiu de preocupació que aquest senyor es faci càrrec de la cinquena entrega d’Alien.
El gran problema de Chappieés el guió i el pèssim treball en els personatges. Els únics que estan més o menys ben tractats són el del protagonista, interpretat per Dev Patel, i els dels dos macarres, que interpreten els membres del grup Die Antwoord, que al no passar de lo encefalograma pla, és molt fàcil fer-ne un retrat. El que no acabo d’entendre és el perquè Hugh Jackman i Sigourney Weaver han acceptat fer els seus papers en aquesta pel·lícula, ja que són molt deslluïts, i estan molt mal escrits. Els seus papers són absolutament prescindibles i no pinten ni aporten res. Uns actors de la seva talla estan molt per sobre del que veiem sobre ells a Chappie. Weaver simplement pul·lula per la pantalla i diu un parell de frases soltes en tota la pel·lícula que no passen de lo evident, mentre que Jackman és un dels dolents més ridículs (aquests penosos pantalons curts) i mal escrits que he vist mai en pantalla.
La visió sobre la intel·ligència artificial que planteja Chappie, contrasta amb la què la setmana passada veiem a Ex_machina, dues pel·lícules sobre el mateix tema plantejades des de punts de vista oposats.
I després de carregar contra Chappie, en la seva defensa diré que no pretén ser res més que un divertiment. Malgrat les seves enormes mancances, m’ha entretingut. Els que sí que m’han carregat i molt, són els autèntics protagonistes, els membres del grup musical Die Antwoord que són del tot insuportables, però que malgrat això, ens ofereixen millors moments que Patel, Jackman i Weaver. Amb això ja podeu imaginar com està el panorama artístic de la pel·li.
Chappie no passarà a la història, és més, ràpidament serà justament oblidada, però acaba resultant més entretinguda que el remake de Robocop, original al que s’emmiralla sense èxit la pel·lícula de Blomkamp. El que és una pena és el pas enrere que significa Chappie en la carrera del director i les inquietuds que ha despertat en el que era una carrera prometedora. Ni tant sols la seva tasca en la direcció acaba essent destacable en aquesta pel·lícula, filla renegada d’un videojoc vulgar.
