
Com que l’argument és idèntic al que tothom coneix, i pràcticament és una translació en imatge real, escena per escena, de la versió animada, me l’estalvio perquè dubto que existeixi algú en aquest planeta que desconegui de què va La ventafocs.
Actualment els contes de fades estan sotmesos a continues modernitzacions, relectures i girs de 180 graus, així que sorprèn trobar una adaptació que es manté fidel fil per randa a la història que tothom coneix, sense introduir res de nou. Qui millor per fer aquesta feina que Kenneth Branagh, devien pensar a Disney. Branagh és conegut per les múltiples adaptacions que ha fet de les obres de Shakespeare, i fins i tot es va atrevir a adaptar al superheroi de Marvel, Thor, al cinema.
Pel que fa a la història estava molt clar el que es volia explicar, així que els esforços del director s’ha concentrat en mostrar la manera de visualitzar-ho en pantalla. El resultat és tant tradicional com extremadament vistós pels colors vius dels decorats i vestits. Aquest és el gran secret d’aquesta pel·lícula, la qual no ha escatimat recursos en disseny de producció i vestuari.
Pel que fa als actors, Branagh ha recorregut a vells amics en papers secundaris com Stellan Skarsgärd, Derek Jacobi i Helena Bonham Carter i pel que fa als papers protagonistes ha anat a la cantera televisiva. A Lily James la veiem a Dowton Abbey, mentre que Richard Madden és Robb Stark a Joc de trons, malgrat que costa reconèixer-lo nét, elegant, pentinat i afaitat. Pel que fa a la madrastra malvada, Disney hi torna a destinar una actriu coneguda i solvent, i en aquesta pel·lícula és Cate Blanchett que encarna aquest personatge tant desagradable. Poc més a dir de Blanchett, a part de que ens ofereix una interpretació perfecte com ja ens té acostumats.
Mentre que la crítica dels Estats Units l’ha aplaudit, la d’aquí s’ha dedicat a destrossar-la per passada de moda i allunyar-se de la realitat. En aquest cas, malgrat el que diu la crítica d’aquí és cert, no veig que aquest sigui un argument vàlid per dir que la pel·lícula és dolenta, perquè no ho és. Simplement adapta literalment un conte escrit a finals del segle XV amb lo que això comporta. En l’actualitat els prínceps han deixat ser encantadors, si és que mai ho han estat, i afortunadament les fillastres han deixat de ser submises i han denunciat les vexacions quan ha calgut, però per aquesta regla de tres, una carbassa mai es convertirà en carrossa. Tot forma part de la fantasia, de l’escapisme cap un món de fantasia que evidentment per lo bo i lo dolent, res té a veure amb el món real. Però per això existeix el cinema, per evadir-nos durant un parell d’horetes de la realitat. Si algú vol veure que Cenicienta transmet uns valors rancis en l’època actual, crec que ho veu malament. Cenicientano vol transmetre cap valor, tant sols ens permet fugar-nos de la realitat i ens mostra els contes clàssics de prínceps i princeses de tota la vida.
A partir d’aquí, que cadascú opini si les agraden més les actualitzacions estil Frozen o el classicisme de Cenicienta, però en cap cas els diferents punts de vista d’aquestes pel·lícules tenen perquè fer que es perjudiquin entre elles. I això ho escriu algú que aquest tipus de pel·lícules, ni unes ni les altres, no són les que em fan vibrar en una butaca, però que, tant les unes com les altres, se’ls ha de reconèixer els mèrits.