Quarta pel·lícula de la saga Mad Max, novament dirigida per George Miller, que ens arriba 30 anys després de la última, Mad Max 3, más allá de la cúpula del trueno. El punt culminat de la saga va arribar en la segona entrega, amb la que Furia en la carreteras’emmiralla sense complexos.
En un món postapocalíptic, Max Rockatansky (Tom Hardy) és un home que després d’haver perdut a la seva dona i fill busca la pau d’esperit. Furiosa (Charlize Theron) és una guerrera que ha robat al malvat Immortan Joe (Hugh Keays-Byrne) el seu tresor més valuós, 5 dones joves amb les que es volia aparellar. Totes elles necessitaran els coneixements que té Max del desert per sobreviure a l’assetjament dels seguidors d’Immortan Joe.
George Miller va debutar al 1979 amb Mad Max, una pel·lícula que oferia coses interessants, però que vista actualment té moments ridículs i uns forats de guió massa grans per no repercutir en el resultat final. No obstant, apuntava coses molt interessant, com el retrat del món, les carreteres, Mel Gibson i la transformació del personatge al final de la pel·lícula. La segona entrega és la millor, la que tots recordem quan pensem en Mad Max. Una de les pel·lícules més importants de la dècada dels 80 que ha inspirat, a tots nivells, moltes de les pel·lícules que han vingut després, i que ha estat sempre un referent per qualsevol pel·lícula postapocalíptica. Després d’una decebedora tercera part, semblava que Miller havia aparcat per sempre la saga. A Miller li ha costat molts anys poder tornar-la a arrencar, però vistos els resultats, sense cap mena de dubte ha valgut la pena.
Mad Max: Furia en la carretera agafa lo millor de la segona part i incorpora tota la tecnologia actual per convertir el que eren pel·lícules de sèrie B amb un blockbuster d’acció que fa emmudir de cop a la saga Fast & Furious.
Un dels principals canvis que té la saga és la substitució de Mel Gibson, que ja no està per poder protagonitzar cap pel·lícula seriosa, per Tom Hardy. Una bona elecció que compleix sobradament amb el que requereix Max. Però curiosament el personatge més destacat no és Max, si no que ho és Furiosa, interpretada de forma excel·lent per Charlize Theron. L’actriu és l’autèntic motor i ànima de la pel·lícula. Tota l’emoció que sentim cap als personatges de l’emporta ella. És amb Furiosa amb qui ens identifiquem i de la que necessitem saber-ne més coses.
Furia en la carretera és un espectacle d’acció de dues hores. No cal que ens fixem en l’argument perquè no existeix. Simplement és una llarga persecució, però en només un concepte tant bàsic, dóna una lliçó de cinema a moltes altres pel·lícules que van de serioses i complexes, com per exemple Interstellar. No és que vulgui furgar a la ferida del pobre Nolan, però l’exemple és el millor.
Miller manté la fórmula incrementant la bogeria i espectacle de la segona gràcies a la tecnologia. Malgrat que les persecucions amb els cotxes són físiques, s’ha afegit un munt d’efectes especials que la situen a un nivell d’espectacularitat digne de veure. Mad Max: Furia en la carretera és excessiva a tots nivells. No para des de que comença fins que acaba i és difícil no sentir-se exhaust al final. Aquets excés a vegades se li pot girar en contra i, evidentment, no és del gust de tothom.
La fotografia amb la que Miller impregna el film contribueix en elevar el nivell d’espectacularitat de la mateixa ja que sembla convertir una pel·lícula rodada en imatge real a una altra cosa d’un nivell diferent a mig camí del dibuix. Aquest any no crec que veiem cap altre pel·lícula d’acció que se la pugui comprar.
Miller va gaudir tant fent-la que se li han ocorregut idees per dues pel·lícules més. La següent portaria per nom Mad Max: Furiosa, però de moment Warner no s’ha pronunciat, imagino que a l’espera dels resultats econòmics de Furia en la carretera.
