
Anem per la sinopsis. Després d’una desastrosa actuació que posa en qüestió l’estatus que han estat treballant durant anys, el grup format per les Bellas, a les que s’uneixen dues noves membres, decideix participar en un concurs internacional que mai ha guanyat cap grup dels Estats Units, amb l’objectiu de reivindicar-se i demostrar que són capaces de tot.
En la introducció ja heu pogut deduir que la impressió que m’ha donat la pel·lícula ha estat negativa. Tot allò de positiu que tenia la primera pel·lícula: molt treball de personatges, un humor que combinava moments més seriosos i un guió que tenia alguna cosa per explicar, desapareix completament en aquesta pel·lícula. El guió és pràcticament nul, els diàlegs i gags són previsibles i poc originals, hi ha més diners pels números musicals però perden l’emoció que van saber transmetre a la primera, i el pitjor de tot és que l’aura de John Hughes debia ser cosa de l’antic director perquè Elizabeth Banks no deu tenir ni idea de qui era Hughes.
L’altre gran problema és posar a Banks darrera la càmera. Sincerament, dirigir no és lo seu ja que sembla fet amb el pilot automàtic. No aprofita els plànols i no sap treure el suc a les actrius i tampoc fa res perquè el guió millori.
Una autèntica pena si tenim en compte que la primera pel·lícula va ser una de les millors comèdies del 2012. Aquesta segona serà de les pitjors de l’any. El que em costa d’entendre és com un producte així aconsegueixi superar les xifres de la seva predecessora i superar a Mad Max: Furia en la carretera en cap de setmana de la seva estrena quan no li arriba a la sola de la sabata.