Tercera pel·lícula de Brady Corbet, després de Vox Lux (2018) i The Childhood of a Leader (2015). No obstant això, podria ser que coneguéssiu Corbet per la seva faceta d’actor, com per ser un dels protagonistes del remake americà de Funny Games o per haver treballat amb Lars von Trier a Melancholia. Sigui com sigui, abandona la carrera d’actor el 2014 per dedicar-se a la direcció, en un camí que no ha estat gens senzill. The Brutalist l’ha situat en el mapa dels realitzadors que cal seguir. La pel·lícula ha estat escrita per Corbet i Mona Fastvold, la seva parella i col·laboradora habitual.

The Brutalist ens explica la història de László Tóth, un arquitecte jueu hongarès que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial i alliberat del camp de concentració de Buchenwald, arriba als Estats Units per viure amb l’única família que li queda, el seu cosí Attila. Aquest l’informa que la seva esposa, Erzsébet, a qui creia morta, continua viva i està a Europa, juntament amb la seva neboda Zsófia, que ha quedat òrfena. Davant la impossibilitat de trobar feina, decideix treballar per Attila, que té una botiga de mobles. Acabarà dissenyant una prestatgeria de llibres per a un magnat. Malgrat que, d’entrada, la cosa no sortirà bé i farà que Attila el faci fora de casa, László serà contactat temps després pel mateix magnat, mentre viu en un centre de beneficència, i li proposa convertir-se en el seu mecenes, a canvi de la construcció d’un projecte monumental: un centre comunitari que tindrà, en un mateix edifici, una biblioteca, un gimnàs, un teatre i una capella. A partir d’aquí comença una història de trenta anys.

Fa uns moments m’he referit a l’adjectiu “monumental” per parlar de la construcció que li encarreguen a László, però monumental també és perfecte per definir The Brutalist, així que anirem a poc a poc.

The Brutalist és una pel·lícula sobre el somni americà que esdevé, en realitat, un malson, o un relat sobre l’immigrant que arriba als Estats Units que poques vegades el cinema ha fet, sovint embolcallat en forma de terra d’oportunitats. Tot el contrari del que li passa a aquest talentós arquitecte hongarès. Malgrat que László prova les mels d’aquest somni, aviat se li gira com un bumerang quan hagi d’empassar-se gripaus i diferents humiliacions.

Artísticament, la pel·lícula ha estat rodada en Vistavision, un format que va desaparèixer a principis dels seixanta i que vol evocar-nos l’època que retrata.

La pel·lícula dura tres hores i mitja i té un intermedi entre les dues parts del llargmetratge d’un quart d’hora, cosa que fa que al final duri tres hores i tres quarts. L’intermedi va amb un compte enrere pel qual saps perfectament el temps que et queda. En principi no m’agradava aquesta idea, però tenint en compte que és una pel·lícula molt densa, tenir un quart d’hora a la meitat per pair-ho està molt bé. Però també marca molt la divisió del que es pot percebre com dues pel·lícules diferents juntes, de les quals la primera part és la més potent.

Els tres protagonistes principals, Adrien Brody, Felicity Jones i Guy Pearce, estan fantàstics, però sobretot és Adrien Brody qui sobresurt del repte que suposa aquesta pel·lícula. Brody no ha deixat quasi mai de treballar, però fa la sensació que va desaparèixer del mapa molt de temps, ja que es va acabar allunyant de Hollywood per fer produccions més independents, amb una carrera molt irregular. A The Brutalist recupera un tipus de personatge com els que el van definir al principi de la seva carrera. És impossible no pensar en El pianista quan el veus. El cas és que László no és un personatge real, però per fer-lo, Corbet i Fastvold s’han inspirat en diferents arquitectes contemporanis.

The Brutalist comença molt forta amb l’arribada a l’illa d’Ellis, que és on aterraven tots els immigrants que arribaven a Nova York. Veiem un pla subjectiu de László en què observem l’Estàtua de la Llibertat del revés. Encara no ho sabem, però és una declaració d’intencions artística del que ens trobarem a la pel·lícula. Sortir del camp de concentració i arribar a una terra d’oportunitats porta el protagonista a viure-ho amb optimisme, però aviat descobrirà que no serà rebut amb els braços oberts. Tant per a László com per a la resta, és desconcertant com reben les instruccions en un idioma que molts no entenen.

El primer contacte de László serà amb el seu cosí, Attila, a la recerca de feina. Attila ja està plenament integrat en el nou món. Té una esposa catòlica, no li percebem cap accent i sembla un nord-americà més que té un negoci de mobles. De fet, s’ha canviat el cognom per no semblar estranger i ha utilitzat un nom comercial, Miller & Sons, per a la seva empresa, per connectar amb els valors del ciutadà americà. Attila aprofitarà la mínima dificultat per desfer-se del seu cosí, sota una excusa inventada per ell, ja que veu que el tindrà massa temps per casa i, clarament, li fa nosa.

Una de les coses boniques que li passaran a László és l’amistat que farà amb Gordon, un home afroamericà i pare solter amb un fill petit. Entre ambdós es crearà una amistat i també compartiran una addicció a les drogues, arran de treballar a l’obra i el dolor que li provoca a Gordon les ferides de guerra.

La sorpresa arriba quan la prestatgeria que va fabricar per a un magnat s’ha convertit en un èxit que fins i tot surt a les revistes de disseny. Aquest magnat es convertirà en el seu mecenes. Ha fet recerca i li ensenya els edificis brutalistes que va dissenyar abans de la guerra i que ha trobat en diferents revistes. László no pot reprimir les llàgrimes en veure la seva obra, que va ser rebutjada pels seus companys perquè no la consideraven prou germànica.

El cas és que això suposa una oportunitat per a László, que podrà tornar a fer d’arquitecte quan el magnat li proposa construir el centre comunitari. Per tenir-lo content, posa a disposició el seu advocat personal perquè pugui portar la seva dona i la neboda òrfena. Tots tres acabaran vivint a la casa de convidats, mentre l’edifici es va fent. L’obra generarà moltes tensions entre László i el magnat. Es veurà la desconfiança i, com a espectadors, ens preguntarem si realment creu en László o simplement vol el seu nom com a prestigi, quan introdueix al projecte un altre arquitecte i un contractista que vindran a retallar els costos. De fet, el missatge de la pel·lícula no deixa de ser un retrat dels rics i poderosos americans que s’aprofiten de la feina dels immigrants, guanyant-se un prestigi només per tenir la butxaca plena i cap talent, sentint-se sempre superiors i, en el cas de Harrison, mancats d’humanitat.

Fora de pantalla queda un moment que deixa caure que és entre Harry, el fill del magnat, i Zsófia. Aquest moment fora de pantalla es relaciona amb un altre moment explícit que succeeix a Itàlia entre Harrison i László durant la vista a les pedreres de marbre.

El personatge de Felicity Jones sembla bastant secundari quan apareix a la segona part, però a poc a poc comença a créixer fins a convertir-se en un personatge capital. Quan arriba, comença a fer feines que estan per sota del que podria fer, però que, com a immigrant, no li queda cap altra opció. Mai se sent benvinguda i intenta transmetre a László el seu punt de vista, quan aquest està obsessionat a completar la seva obra. De fet, els grans moments de la segona part ella porta la batuta. Ja sigui en la conversa a la cuina quan Zsófia anuncia que marxa del país, quan ella té un dolor insuportable i no té calmants, o l’apoteòsica escena cap al final del sopar de Harrison amb la família i amics, en què fa una entrada tremenda.

Juntament amb el dur retrat de l’immigrant, The Brutalist és també un cant a l’obra dels artistes i la seva llibertat per poder crear, que moltes vegades és retallada.

The Brutalist està dedicada a Scott Walker, el compositor habitual de Corbet, que va morir el 2019, i que la composició de Daniel Blumberg honra. Cal destacar també el director de fotografia, Lol Crawley, que fa una feina excel·lent pel retrat de l’Amèrica dels anys cinquanta.

Les dues parts es tanquen amb un epíleg en què es posa de manifest el sentit de l’obra de László, que ens deixa amb la boca oberta.