Justin Kurzel torna a incidir en el terrorisme intern. Ja ho va fer a Nitram, en aquell cas a la seva Austràlia natal, i ara ho fa a The Order, als Estats Units. The Order es basa en un llibre de no-ficció que narrava la història de L’Ordre, també coneguda com la Germandat Silenciosa, una organització terrorista neonazi que va operar als Estats Units entre el 1983 i el 1984.
The Order és una molt bona pel·lícula, amb una direcció impecable de Kurzel i amb unes interpretacions molt bones en la clàssica història del gat i la rata.
La pel·lícula comença amb un atracament a un banc. Els atracaments continuen, cada vegada amb més violència. Només un jove agent local sembla haver anat al fons de la situació. Aquest acabarà posant-se en contacte amb un veterà agent de l’FBI que descobrirà que els atracaments formen part d’una operació per finançar una organització neonazi, inspirats per un líder supremacista que planeja una guerra contra el govern federal del país.
Entre el repartiment hi trobem Jude Law amb un bigoti fantàstic, com un agent de l’FBI. Law és el típic policia de tornada de tot, que s’ha passat un grapat d’anys en lluita contra el KKK i la màfia. Un agent de la llei cansat, que ha de tirar endavant amb aquesta missió malgrat que les ganes són poques. Un personatge que sempre ha anteposat el deure a la família, però que ja n’està fart. Tot i això, el deure el crida i no pot evitar fer el que fa sempre.
Tye Sheridan és el jove policia local, idealista i ple d’entusiasme, que creu en la justícia i no pot suportar la inacció dels seus companys. És curiós com, com més temps passa amb el personatge de Law, més s’hi assembla i acaba cometent els mateixos errors, deixant la família de banda.
En canvi, Nicholas Hoult, en un canvi de registre, és el dolent d’aquesta història en el que ha estat el seu any, juntament amb dos grans papers a Juror #2 i Nosferatu. Hoult és un jove atractiu del qual aviat descobrirem una doble vida, en una situació de poligàmia més o menys consentida. Tampoc queda gaire clar per què els personatges femenins no estan pràcticament tractats. El personatge que interpreta Hoult és l’encarregat de coordinar els atracaments a bancs amb l’objectiu de recaptar fons per crear una milícia. L’atractiu de l’actor fa que sigui fàcil entendre per què és tan seguit pels seus fidels. El perfil de líder carismàtic que enganxa l’audiència és extremadament perillós, tal com veiem aquí.
La pel·lícula compta amb un petit paper del podcaster Marc Maron, que interpreta el locutor jueu Alan Berg, que no tenia pèls a la llengua a l’hora de parlar d’aquests neonazis a la ràdio.
L’atac al Capitoli del gener de 2021 hauria fet servir aquest llibre com a guia. De fet, la mateixa pel·lícula ho arriba a esmentar en un moment, com un possible pla. Donada la situació política dels Estats Units en aquest moment, aquesta pel·lícula convida a reflexionar sobre quina mena de persones són les que actualment controlen el país.
Tot i que té una part molt marcada, quasi de “basat en crims reals”, pel que fa a explicar-nos l’origen i el funcionament d’aquesta organització neonazi que és The Order, la pel·lícula esdevé un thriller policial de primer ordre, amb un grapat de bones seqüències d’acció. Totes les escenes d’atracament tenen un pols espectacular, així com l’atracament a la carretera o les diferents persecucions que veiem. Kurzel és molt deutor de Michael Mann. Si me n’he de quedar amb una escena, em quedo amb la de la carretera. Normalment, aquest tipus d’escenes les hem vist en paisatges urbans; no estem acostumats que passin en un paisatge de muntanya preciós com el d’Idaho. La bellesa del paisatge queda subratllada pel director de fotografia habitual de Kurzel, Adam Arkapaw.
Si heu vist les anteriors pel·lícules de Kurzel, sigui Nitram o True History of the Kelly Gang, sabreu que té un domini per la tensió que aquí també posa de manifest. Com a espectadors, tenim sempre la mosca darrere l’orella i la violència pot esclatar en qualsevol moment.
El terrorisme intern és un gènere poc vist al cinema americà. És curiós que hagi de ser un director australià qui se n’encarregui. Històries sobre neonazis als Estats Units inspirades en fets reals em recorden sobretot American History X i Imperium. La inspiració del personatge per fer el que fa prové d’un llibre, The Turner Diaries, que, segons explica la mateixa pel·lícula, s’ha fet servir com a guia per moviments d’extrema dreta i del moviment feixista als Estats Units.
The Order em va mantenir enganxat tota l’estona. Tot i no tenir un ritme trepidant constant, la tensió que desprèn la fa aguantar molt bé. Ja sabem que està basada en fets reals, però la similitud amb coses del present —que fins i tot han anat més enllà del que veiem aquí— fa que sigui una pel·lícula realment terrorífica.
