Flow és una pel·lícula d’animació de Letònia que ha aconseguit reconeixement el 2024 arran del seu pas triomfal per festivals com Annecy, Cannes i d’altres.
Flow és protagonitzada principalment per un gat, que formarà equip amb un capibara, un gos, un lèmur de cua anellada i un secretari. Abans que es reuneixi aquest equip, tot comença amb una inundació que veurem a través del punt de vista d’un gat negre. Entenem que s’ha produït un desastre climàtic que ha negat el planeta en aigua i en què els humans han desaparegut. Flow és l’aventura del gat per sobreviure, mentre que de camí es trobarà amb els animals que he esmentat abans, amb els quals formarà equip i s’ajudaran per adaptar-se al nou món i superar els enfrontaments que sorgeixin durant la, no sempre fàcil, convivència entre ells.
La particularitat de la pel·lícula és que mostra els animals amb realisme. Això es tradueix que es mouen i actuen com animals de veritat, malgrat fer servir alguna llicència. Tampoc parlen, només emeten sons, per la qual cosa estem davant d’una pel·lícula sense diàlegs. Però és que tampoc fan falta. La història s’explica sola a través de les imatges i els sons dels animals. Quan el vostre gat se us acosta i us miola, no sabeu què vol en aquell moment pel to del miol o pel que fa a amb el cos? Doncs exactament amb aquests recursos, Flow narra una història preciosa en una pel·lícula que és gairebé una obra mestra.
L’animació és molt particular: sembla un llibre il·lustrat que pren vida. Però s’ha fet amb Blender, un programari 3D de codi obert. Com que és de codi obert, és accessible per a tothom i és utilitzat pels directors més joves. Fins i tot una gran producció com Spider-Man: Across the Spider-Verse va fer servir Blender en part del procés, de manera directa o inspirant-se en els seus acabats.
Flow té una sensació d’obra artesanal, feta a mà. Això fa, per exemple, que la velocitat dels fotogrames pugui semblar menys fluïda, però és justament el que el director, Gints Zilbalodis, buscava. Personalment, he quedat enlluernat de com està feta l’aigua, els reflexos, els paisatges i les postes de sol. Però el que brilla, com cap altra pel·lícula d’animació, és la recreació dels moviments i gestos dels animals. És espectacular la perfecció amb què estan representats. Val a dir que també es fa servir com a recurs els ulls del gat, fent-los més grans i molt expressius.
Els animals es mouen en un món on sembla que la humanitat, preveient el desastre climàtic, ha abandonat el planeta per anar a ves a saber on. Ens ho imaginem perquè en cap moment veiem persones, però sí restes del que van deixar. Per exemple, veiem la casa de l’amor del gat, que, tot i que ja no hi és, conserva rastres del seu estudi de dibuix: era un artista que feia escultures de gats, disseminades per tot l’entorn. Tot i això, no queda clar què signifiquen aquestes escultures. N’hi ha algunes de gegants, de manera que no sabem si aquesta societat adorava d’alguna manera els gats. Durant el viatge, els animals es trobaran amb les restes de la civilització: ciutats buides i abandonades, mig en ruïnes. L’entorn en què es mouen i el desastre climàtic són alguns dels misteris que romanen sense resposta, perquè no és d’això que va la pel·lícula.
És molt bona la cura amb què la pel·lícula tracta els personatges, als quals atorga una personalitat pròpia i ben definida. El capibara és el menys actiu de tots; el lèmur, que recull objectes, té una personalitat altiva; el secretari és el protector, sobretot del gat, i exerceix de líder; i el gos, un labrador, és alegre i simpàtic, tot i que els seus companys gossos són bastant desagradables. És curiós com canvia el labrador, del que veiem al principi a l’animal atent i vigilant en què s’acaba convertint. El que tenen en comú és la seva voluntat de cooperar i ajudar-se. Tenim animals de diferents espècies treballant junts per superar dificultats tremendes, tot i que això no vol dir que no hi hagi conflictes de poder o d’altres tipus que hauran d’anar superant a mesura que es coneixen.
Tots els animals evolucionen d’una manera o altra. El gat, molt poruc al principi, cada vegada serà més valent. L’aigua li deixarà de fer por, i sovint posarà en risc les seves set vides per ajudar i salvar els seus companys. Compareu les escenes en què cau a l’aigua al principi amb les posteriors, en què aprèn a moure’s amb seguretat dins l’aigua, amb unes escenes de peixos de colors molt boniques.
L’altre missatge important de Flow és l’ecologista. El planeta ens dona avisos, aquí i arreu, del preu que suposa no respectar-lo. I bé, la cosa podria acabar com a la pel·lícula: amb l’expulsió de l’espècie que li fa mal, els humans, amb tot allò que hem construït durant mil·lennis esborrat sota les aigües.
El so és espectacular. Com passava amb The Wild Robot, et fa sentir dins la natura durant tota la projecció. A més, els sons dels animals són reals, amb l’excepció del capibara.
Flow és una pel·lícula que parla de tolerància i de com la unió fa la força. La capacitat per explicar la història amb els recursos que utilitza és tremenda. Al mateix temps que ens diverteix, també ens convida a reflexionar i a posar-nos en alerta… en només 83 minuts. Flow és una de les millors, si no la millor, pel·lícula d’animació que veureu aquest any.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
