Segona pel·lícula com a director de Jesse Eisenberg, després de When You Finish Saving the World. Aquí no amaga la seva voluntat de convertir-se en el nou Woody Allen, fent de director i guionista darrere la càmera i, alhora, interpretant un paper neuròtic semblant als que l’han encasellat a Hollywood. Un rol que podria haver fet ell mateix o un jove Woody Allen. El fet que Eisenberg interpreti un jueu molt novaiorquès encara el posa més en l’òrbita d’Allen. Tot i que la seva professió aquí no és la d’escriptor i intel·lectual, com solia fer Allen, sinó la d’un venedor de publicitat per a bàners d’internet.
A Real Pain és una producció petita i independent que ens narra el viatge de dos cosins a Polònia després de la mort de la seva àvia. Aquesta va sobreviure a l’Holocaust, i el seu objectiu és anar a la casa on havia viscut. Un cop allí, participaran també en un tour sobre l’Holocaust que els portarà a fer turisme per diferents ciutats, concretament Varsòvia i Lublin, visitant llocs importants, com edificis comunistes i, fins i tot, un camp de concentració.
La pel·lícula s’ha rodat a Polònia i el camp de concentració que veiem és real, concretament el de Majdanek.
Juntament amb Eisenberg trobem Kieran Culkin, que és la veritable estrella d’aquesta pel·lícula. El seu personatge hi posa molt de morro i mostra certes excentricitats que ens fan veure que no està bé. En un principi no sabem què li passa, però posteriorment descobrim que pateix TOC. En el moment en què el veiem, està en un punt especialment baix, ja que estava molt unit a la seva àvia i no ha superat la seva mort. Entenem que feia temps que insistia al seu cosí per fer aquest viatge, però que aquest li ha donat llargues fins ara. En el passat, semblava que estaven units, però la vida els ha portat per camins diferents, i ara la seva relació no passa de ser telefònica. Un té feina i família; l’altre, després de la mort de l’àvia, s’ha quedat sol i no té res. L’escena amb el personatge de Culkin a l’aeroport suggereix que no té casa i viu i dorm a l’aeroport, o bé que, per no sentir-se sol, passa el dia envoltat de gent allí.
La pel·lícula funciona a base de converses i fent partícip a l’espectador de la seva ruta turística. A través del diàleg entre ells i la resta de persones que formen el grup turístic, descobrim la relació dels cosins i coneixem detalls dels altres viatgers. Els dos cosins són tan diferents que és normal que apareguin tensions, o que un no trobi o no busqui temps per a l’altre.
El problema que li he vist és que m’ha resultat una pel·lícula freda, que no transmet emoció i que tampoc té moments divertits, més enllà d’algunes situacions amb Culkin, que, un cop saps què li passa, tampoc no fan gaire gràcia.
Tot i que tots els elements del film són dramàtics, Eisenberg la narra com si fos una comèdia. Trista, però comèdia. Una barreja entre buddy movie i road movie. El moment de més pura comèdia, fins i tot surrealista a l’estil Quentin Dupieux, és l’escena en què arriben a la casa on havia viscut l’àvia quan era a Polònia.
Un dels temes més interessants, però que es tracta molt de passada i sense quedar clar si es vol plantejar com una crítica, és si fer turisme per llocs on van succeir tragèdies és una actitud burgesa. És el personatge de Culkin qui ho expressa, però la reflexió queda més per a l’espectador que no pas per ser analitzada en profunditat. Això es veu clarament en l’escena del tren, on el seu personatge és incapaç de seure en primera classe en un tren que havia portat els seus avantpassats a la mort, o en el moment en què demana al guia que no es limiti a donar dades fredes, sinó que transmeti els sentiments de les persones de les quals parla.
El títol A Real Pain és un joc de paraules en anglès: per una banda, significa “un dolor real”, però també es pot entendre com “un gra al cul”. És una pel·lícula correcta, que ofereix algunes idees per reflexionar, però que, com a experiència, se m’ha fet curta.
