Parker Finn va adaptar a llarg el seu curt de 2020, Laura Hasn’t Slept. El resultat va ser Smile, una de les pel·lícules més terrorífiques d’aquella temporada de Halloween. Dos anys després i en les mateixes dates ens presenta una seqüela que preocupava per si espatllaria la primera. No ha estat així, el fet de mantenir a Parker Finn a la direcció i donar-li més recursos, li ha suposat l’oportunitat de fer una pel·lícula encara millor que la primera.
La trama comença una setmana després dels fets de la primera, en què culmina el següent procés de la maledicció i que serà la porta a un nou i molt interessant escenari. Recordeu que la maledicció es transmet a través del somriure i posterior suïcidi de la persona infectada, la qual durant una setmana ha estat víctima de falta de son i al·lucinacions. La protagonista d’aquesta segona part i sobre la que recaurà la maledicció, és una estrella pop anomenada Skye Riley. Després d’un període apartada dels escenaris, a conseqüència d’una addicció a les drogues provocada per uns fets que se’ns narraran a final del segon acte, torna com si fos la darrera oportunitat per no perdre el tren de la fama.
Una de les coses que fan que aquesta seqüela funciona tan bé és l’actriu Naomi Scott, de la pedrera de Disney Channel, que ja tenia experiència musical i que en cinema no havia fet res destacable. El més popular que té és haver protagonitzat el terrible live-action d’Aladdin i un altre terrible remake d’Els Àngels de Charlie, totes dues el 2019, així que el que li veiem fer aquí és sorprenent de manera molt agradable. Scott tramet molt a la perfecció ser una exaddicte i el desconcert de perdre el control de la realitat amb moments molt angoixants. En el seu rol de cantant, Scott diu que s’ha inspirat en Britney Spears i la primera Lady Gaga.
Smile 2 no intenta explicar l’origen de l’entitat que tortura a les seves víctimes, ja que Finn prefereix deixar-ho en un misteri, i explora la mateixa situació de la primera en un context diferent, el d’una artista molt famosa. Això fa que, malgrat explicar-nos la mateixa història, el nou context la converteixi en fresca i diferent. Per això, és més que lògic que se salti un parell de persones entre la primera i la segona. El nou context musical, dona l’oportunitat a la pel·lícula de portar el terror a un terreny poc habitual.
La pel·lícula comença amb un pròleg molt impactant que en aquesta ocasió se’ns presenta des del punt de vista extern i no de la víctima, cosa que ens desconcerta. El pròleg val a dir que és molt brutal i impactant.
Smile 2 també està plena d’escenes salvatges i gores. La violència es presenta realista i molt visceral. No és l’exageració de la saga Terrifier, però no escatima en mostrar sang i més, jugant també amb el fora plànol quan sap que aquest pot ser més angoixant per a l’espectador. De fet, i essent molt diferents, li he trobat alguns paral·lelismes amb The Substance, sobretot en l’últim terç.
Per aquesta seqüela, Finn incrementa la bogeria i la línia que separa la realitat de les al·lucinacions és molt fina. Juga amb l’espectador en molts moments, cosa que fa que ens posem en el cap de la protagonista perquè ja no ens podem fiar, com li passa a ella, si allò que veu és real o no.
Malgrat que podria continuar amb una tercera seguint el mateix patró, mantenint el misteri, Finn aposta per fer una cosa diferent al final, i això farà que en cas de fer-se, aquesta sigui radicalment diferent i segurament la pel·lícula ha de ser més gran. Però si aquest és el final, és un gran final.
Entre el repartiment trobem a Ray Nicholson, el fill de Jack Nicholson. Un altre nepobaby que té un paper molt petit, però important. El que queda clar és que té un somriure i una mirada igual de pertorbadora que el seu pare.
Smile 2 és una obra més madura i millor que la primera, amb escenes molt pertorbadores i una explosió de gore que no us espereu.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
