Tim Burton ha tornat en plena forma com si mai hagués marxat, després d’un període que ell mateix ha reconegut que es va desil·lusionar amb la indústria del cinema. Arran de tornar a la direcció amb la meravellosa sèrie Wednesday, Burton va recuperar les ganes de dirigir i va decidir fer la segona part de Beetlejuice, de 1988, per motius que res tenien a veure amb els diners i que eren purament personals.

Malgrat que els executius de Warner no creien en projecte, Tim Burton la va tirar endavant contra vent i marea perquè creia en ella. El temps li ha donat la raó, ja que s’ha convertit en un dels èxits de taquilla de l’any i en tot un exemple en fer un revival d’una pel·lícula dels vuitanta. Aquesta segona part aconsegueix estar al mateix nivell de l’original o fins i tot superar-la vista avui en dia.

La trama ens presenta els mateixos protagonistes de la primera, trenta-sis anys després. La família Deetz torna a Winter River, ara amb Astrid, la filla adolescent i rebel de Lydia. Lydia continua en contacte amb el sobrenatural i ha tret profit de les seves habilitats a través d’un programa de televisió. Astrid se sent desatesa per la seva mare i això ha provocat friccions en la seva relació. En el Més Enllà, Beetlejuice dirigeix una oficina de bio exorcismes que haurà de deixar quan la seva exdona el vulgui matar. Aquest tindrà la seva oportunitat perfecta per fugir i retrobar-se amb Lydia quan aquesta es vegi obligada a invocar-lo quan la seva filla es posi en problemes per una qüestió sobrenatural. Només Beetlejuice la podrà ajudar, fent valer aquest a canvi el seu desig de sempre de casar-se amb Lydia.

El repartiment està encapçalat per Michael Keaton, Winona Ryder i Catherine O’Hara. Se senten molt còmodes i trobar-se amb ells és com tornar a casa. Se li afegeix al grup Jenna Ortega, en un paper que vindria ser una barreja del de Ryder de la primera amb la Wednesday de la sèrie. En papers secundaris destaquen Justin Theroux, Monica Bellucci, Willem Dafoe i l’incombustible DannyDeVito.

La pel·lícula recupera els elements més icònics de l’original i et fan sentir en el mateix món. La casa, el vestuari, la música de Danny Elfman i els personatges et remeten en aquest món. De fet, només començar, ja és una declaració d’intencions en els títols de crèdit, que són pràcticament els mateixos de la primera. També passa amb els monstres i el retrat del món del Més Enllà que, malgrat que en aquesta ocasió han comptat amb més recursos pel que fa als efectes especials, Burton ha tendit a l’efecte pràctic, però amb l’avanç de la tecnologia, tot llueix millor, i per aquest motiu, segurament, tenim molts més minuts en el Més Enllà que no pas en la primera.

L’humor és clau perquè la pel·lícula funcioni, i ho fa en base a referències, diàlegs i gags físics ben trobats. Potser el que menys funciona és la trama allargada del personatge de Monica Bellucci que no té cap repercussió en el que ens explica i que només important en el final, però no justifica que aquesta subtrama no porti enlloc per més núvia cadàver que sigui el personatge i ens agradi l’actriu. Una cosa semblant podríem dir del personatge de Willem Dafoe. Si la pel·lícula s’hagués alliberat d’aquestes subtrames secundàries, tindria un ritme millor.

En canvi, els guionistes han encertat en fer una història nova i diferent amb els mateixos personatges, que no sigui una repetició de la primera i que no sigui un remake encobert, com per exemple Star Wars: El despertar de la força. Tot i resultar nostàlgica, la història és el que importa, malgrat això suposi renunciar a tenir un cameo de Geena Davis i Alec Balwin. Aquí el fan service té un límit. Un altre tema pel qual cal aplaudir als guionistes és per la solució tan enginyosa que han trobat per poder utilitzar al personatge del pare de Lydia, ja que no podien fer servir l’actor.

Beetlejuice, Bettlejuice és un homenatge intel·ligent a l’original. Si a Top Gun: Maverick comptàvem amb un Tom Cruise encara jove perquè s’ha cuidat com ningú per arribar als seixanta amb aquest aspecte, a Michael Keaton li ha valgut tornar-se a posa la perruca i el mateix maquillatge per lluir igual que el 1988 sense efectes digitals.

No faltaran els moments musicals creepies, que són del més recordat de l’original. Bettlejuice, Beetlejuice és una de les pel·lícules més divertides de l’any.

El fet que Beetlejuice hagi tornat entre els morts, també es pot aplicar a Tim Burton que ha estat una mica perdut els darrers anys, però que se li nota que ha afrontat aquest projecte amb molta estima, ja que és el Burton brillant que hem trobat a faltar. Espero amb entusiasme el seu nou projecte i desitjo que faci el que li vingui de gust, el que li diverteixi i que no es doblegui als grans estudis. Tim Burton és un dels millors directors que tenim en actiu, no el desaprofitem, estimem-lo perquè encara ens ha de regalar un munt de pel·lícules apassionants.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.