Excel·lent pel·lícula britànica dirigida per Andrew Haigh (Lean on Pete) que adapta la novel·la de Taichi Yamada. Una pel·lícula que ens deixarà tocats i que narra de manera molt emotiva la pèrdua dels pares del protagonista durant la seva infantesa. Un trauma mai superat que encara com adult porta amb malenconia sobre les espatlles i que l’ha dut a ser una persona solitària. De cop trobarà l’amor per primera vegada.

El repartiment està format per Andrew Scott (en Moriarty de la sèrie Sherlock), Paul Mescal (actor de moda des de Gladiator II i Aftersun), Claire Foy (The Crown) i Jamie Bell (Billy Elliott, Skin).

El protagonista és Adam, un guionista que viu en un apartament en una torre molt alta de Londres en l’actualitat. L’edifici sembla buit, a excepció de Harry, un veí desconegut que trucarà a la porta de casa seva i amb el que mantindrà una intensa relació romàntica. Adam sembla encallat creativament, ja que intenta escriure una història sobre els seus pares, que van morir quan només tenia 12 anys. Per buscar la inspiració s’apropa a la casa on va viure quan era nen. Allí trobarà els seus pares, morts fa trenta anys, vius i amb el mateix aspecte que tenien aleshores. El reben com si hagués estat fora de casa uns dies. La relació entre Adam i els pares es tornarà a construir al mateix temps que parlen de tot el que va quedar pendent mentre eren vius com ser gai i sobre l’amor.

La relació entre Adam i els pares és meravellosa. No només per les magnífiques interpretacions d’Andrew Scott, Claire Foy i Jamie Bell, sinó per uns diàlegs i un guió intel·ligent mostrat amb una tendresa que et destrossa. Tots aquests moments són un tresor. És fàcil descobrir quina era la relació diferent amb cadascun d’ells.

La primera conversa en solitari amb la mare gira sobre el fet que ell li explica que és homosexual buscant la seva acceptació. El que ens mostra són les pors habituals d’una mare d’aquella època i com encara creu que la SIDA és un problema. També sobre la solitud i el fet que no podrà tenir fills. Preocupacions típiques del moment, ja que desconeix tots els canvis dels darrers trenta anys.

L’escena que se’n van a dinar a l’hamburgueseria americana també és espectacular, comença alegre, però acaba amb un nus a la gola quan la mare li pregunta com van morir. La meva preferida i amb la qual costa mantenir les llàgrimes a lloc és la de Nadal. També li podeu dir la del pijama, ja que és dels pocs moments en què el director destensa la corda per posar algun element que es faci riure. Aquí Andrew Scott està superb, és un adult, però el veiem al mateix temps com un nen. La manera en què està composta la seqüència amb base al tema de Always On My Mind de Pet Shop Boys és tremenda. Quant de sentiment.

En paral·lel a aquesta trama està la relació romàntica entre Adam i Harry. Dues ànimes perdudes que connectaran en la seva solitud. Adam (Paul Mescal) establirà una química extraordinària amb Andrew Scott. Entre ells hi ha converses com la de la seva identitat sexual, en la que es fa palesa la diferència d’edat i haver sortit de l’armari en generacions diferents.

La part musical és també boníssima. Està plena de temes memorables dels vuitanta i noranta de Fine Young Cannibals, Blur i Frankie Goes to Hollywood entre d’altres, perfectament integrats en la trama.

Una de les coses més fantàstiques de la pel·lícula és aquesta irrealitat en què es mou, no només en els moments dels pares, també els romàntics que comparteixen Scott i Mescal. La pel·lícula està rodada en 35 mil·límetres i ha comptat amb el director de fotografia de Living. Una fotografia meravellosa que actua narrativament per mostrar els moments més borrosos de la nostra memòria, així com les paletes de colors més càlides quan està amb els pares i més fredes quan està sol.

All of Us Strangers és una pel·lícula bonica i sentimental, que desprèn molta tristor tota l’estona i que et deixa destrossat, però amb un molt bon final. Les actuacions dels quatre protagonistes estan a un nivell altíssim. Una magnífica pel·lícula que s’ha de veure.