Oz Perkins, fill del mític Anthony Perkins, va debutar en la direcció el 2015 amb February, una pel·lícula petita, que apuntava a un futur prometedor de qui fins aleshores havia estat un actor secundari. El següent treball que va cridar l’atenció va ser Gretel i Hansel: Un oscuro cuento de hadas, una giragonsa del conte que no va funcionar. Per la que ha estat la seva quarta pel·lícula, Perkins s’ha aliat amb Nicolas Cage per fer una obra molt propera en ritme i atmosfera a February.
La història se’ns narra des del punt de vista de Lee Harker, una jove agent de l’FBI que recorda a la Clarice d’El silenci dels anyells. No serà l’única cosa que ens hi recordarà. El cas és que aquesta és reclutada per ajudar a capturar a Longless, un assassí en sèrie que ha operat al llarg dels anys sense ser capturat. La cosa és que la seva figura sembla més similar a Manson, ja que malgrat ser responsable dels assassinats, l’executor d’aquests és sempre un membre de les famílies. Ella haurà d’esbrinar les pautes dels assassinats i intentarà trobar a Longlegs. La cosa es complicarà quan descobreixi que ella és una peça que utilitzarà l’assassí per completar el seu pla.
A Longlegs hi trobem un munt d’elements que hem vist anteriorment. Val a dir que la proposta no és original, però sí que sap barrejar-ho bé sempre, menys en la conclusió. Per dir alguns títols, a part d’El silenci dels anyells, hi trobareu coses de Zodiac, Seven, Child’s Play, Annabelle, Insidious, Expedient Warren i Psicosi.
Longless pren un munt de decisions arriscades com el fet de traspassar el thriller i esdevenir una pel·lícula de terror fantàstic, una transició que no tothom comprarà, ja que Perkins no deixa temps a què l’espectador paeixi algunes revelacions. El que hem de tenir clar és que el guió està al servei de la construcció d’un malvat terrorífic i a crear atmosfera i ambientació. De fet, aquesta és per sobre de tot una pel·lícula climàtica en què l’espectador haurà de jugar i fer un salt de fe. Si accepteu el joc que proposa, la gaudireu. És cert que el darrer terç, sobretot la part final, li has de comprar massa coses al guió, i aquí s’ho podia haver treballat més.
Pel que fa a les interpretacions, encapçala el repartiment Maika Monroe, una musa del gènere que es va donar a conèixer amb It Follows i The Guest. El seu company, el policia que interpreta Blair Underwood, la qualifica de mig psíquica. No és que tingui poders, però té una intuïció molt bona. Però qui destaca és Nicolas Cage, amb un aspecte irreconeixible en el paper de l’assassí, Longless, que ens recorda al Buffallo Bill d’El silenci dels anyells. Cage està fantàstic, malgrat que té poques escenes i en la majoria la seva cara queda mig oculta. Tampoc és un paper allunyat dels manierismes de l’actor, però sap treballar-lo molt bé perquè el diferenciem. Perkins el dosifica per fer-lo molt interessant. De fet, Cage només necessita pocs minuts en pantalla per fer història i interpretar un personatge que recordarem. Qui també està sorprenent i irreconeixible és Alicia Witt com a la mare de la protagonista i devota religiosa.
La fotografia grisa i blanca cala a l’espectador per reforçar el treball atmosfèric en què el mal impregna l’ambient i es va apoderant dels personatges. Una de les coses que més m’ha agradat és l’ambientació. La situa en els noranta, per fer-nos recordar a tots els thrillers que vol evocar que són d’aquella dècada, però paradoxalment, sembla que succeeixi en els setanta. Així ho percebem pels cotxes o per l’absència de tecnologia. Perkins també juga amb el format quadrat i panoràmic en més d’un moment.
Els que esperin terror comercial, no van bé amb Longless. No és una pel·lícula de jumps scares i es mou amb lentitud, però sempre et manté atrapat. Segurament és pretensiosa, però la proposta m’ha fet gràcia.
Longlegs destaca per la manera en què explica aquest thriller sobrenatural en què sobresurten les interpretacions de Monroe i Cage i com juga amb la càmera i els recursos del cinema dels setanta. El punt més feble és el desenvolupament de la història en el darrer terç, però al final et deixa amb mal rotllo, que és just el que el director buscava.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
