Jonathan Glazer adapta de manera molt lliure la novel·la de Martin Amis en què parlava de l’holocaust jueu des del punt de vista dels botxins. En el llibre, un jove oficial posava en marxa una fàbrica amb mà d’obra esclava, al mateix temps que succeïa un triangle amorós i apareixia un jueu col·laboracionista. Qui hagi vist la pel·lícula li quedarà clar que res d’això és el que ens explica la pel·lícula de Glazer que es queda només amb la part burocràtica de gestió d’un camp de concentració, concretament Auschwitz. El protagonista de la pel·lícula és el comandant Rudolf Höss que s’ha fet construir una casa idíl·lica adossada al camp de concentració.
El recurs cinematogràfic de Glazer ha estat el de no mostrar res del que passa dins el camp, però, en canvi, en sentim i en veiem algunes conseqüències des de fora. És a dir, sentim trets, crits, els forns funcionar i veiem les cendres de persones mortes en el riu. La pel·lícula deixa que l’horror entri a l’espectador a través del qual imagina i no veu.
The Zone of Interest comença amb música ominosa i la pantalla en negre durant molta estona, massa. Ja en aquest moment ens recorda a Under the Ukin, la darrera pel·lícula de Glazer, marciana en més d’un sentit, de 2013. Glazer és un director que divideix, amb el qual congregues amb la seva proposta o creus que t’està prenent pèl. Ja va passar amb Under the Skin i passa el mateix a The Zone of Interest.
The Zone of Interest funciona com a complement de moltes altres pel·lícules sobre l’Holocaust. És una pel·lícula esgarrifosa, no per les imatges, sinó per la banalitat en què mostra el mal. Ja sé que això s’ha dit molt, però és així. Mentre mor gent a cabassos de la manera més terrible possible, els botxins estan totalment alineats de la humanitat, ja que t’adones que no tenen la consciència de matar persones. La manera freda i funcionarial en què és tractat tot l’assumpte és el que ens pertorba. Una de les poques seqüències amb què la pel·lícula deixa que l’espectador connecti amb la realitat és la visita de la mare de la protagonista, que no coneix la magnitud de què passa més enllà del mur de formigó que separa la casa del camp, però que descobrirà a través de petits detalls. La banalitat del terror sempre hi és. En el moment en què li ofereixen un trasllat al protagonista, aquest només pensa a poder conservar la casa. Així d’alineat està del que passa darrere el mur. El que nosaltres considerem un infern, ell ho percep com el paradís.
Glazer fa servir un recurs que trenca amb la pel·lícula a través d’unes escenes com una visió nocturna en negatiu. És la seva manera de posar la seva firma o de resultar pretensiós. Cadascú que esculli el que vulgui.
Sobre el repartiment, destacar sobretot a Sandra Hüller, en una interpretació completa, com a la dona del comandant nazi. L’hem vista també en un gran paper a Anatomia d’una caiguda.
The Zone of Interest té molts valors cinematogràfics i aconsegueix el seu objectiu de glaçar-te la sang. En la part negativa cal dir que el concepte és molt difícil aguantar-lo més d’una hora i mitja, ja que la mateixa idea es repeteix de manera constant. He tingut la sensació que dona voltes totes l’estona sobre el mateix i que la narrativa s’esgota. És cert que Glazer ho fa de manera intencionada perquè amb el pas dels minuts, a l’espectador se li faci més insuportable. Suportar durant més d’hora i mitja l’horror no és fàcil i el ritme de la pel·lícula, tampoc. Tot i que penso que és una bona pel·lícula, no és una pel·lícula que tornaria a veure com altres sobre el mateix tema com La llista de Schindler. És cert que l’enfocament és l’oposat, però la pregunta que ens deixa la pel·lícula és si per representar l’horror és necessari mostrar-lo o no. No cal que li donem una resposta, simplement The Zone of Interest vol que hi pensem i hi donem voltes, cosa que no podrem deixar de fer després de veure-la, a través d’unes imatges finals també pertorbadores.
