Després de nou pel·lícules, tornar altra vegada amb Saw semblava totalment innecessari. El torture-porn actualment és un gènere superat i semblava que estirava més el xiclet d’una saga que més enllà de la primera, mai ha tingut res a explicar. Saw sempre ha estat una pel·lícula, la de James Wan. El que ha vingut després només ha respost a interessos econòmics sense cap proposta creativa interessant. Però el cas de Saw X és diferent, per primera vegada hi havia una idea interessant a explicar. Vist l’embolic de les seqüeles que no entenia ningú, el més intel·ligent era fer una seqüela directa de la primera, que és la que coneix tothom. Saw X estaria situada temporalment entre la primera i la segona, perfectament es podria haver titulat Saw 1,5.
La pel·lícula ens narra el moment en què els metges informen John Kramer que li queden pocs mesos de vida. Quan comença a acceptar la seva mort, una persona que havia conegut en una reunió de suport de persones amb càncer li passa el contacte d’un metge que està desenvolupant un tractament experimental, fora del circuit de la medicina convencional i que ha aconseguit que el seu càncer remeti. Kramer, desesperat, s’hi aboca, però al final tot és una estafa. A partir d’aquí comença a planificar la venjança i sotmetrà a proves sàdiques a tots aquells que van participar de l’estafa, sense renunciar al gir de guió final que és marca de la casa.
Saw X, sense superar la primera, és de llarg la millor seqüela de la franquícia. La pel·lícula té la part justa de tortures i fa una introspecció sobre John Kramer com mai havíem vist, i troba un equilibri entre la part dialogada i les escenes de tortura. El muntatge és més tranquil, amb plànols més llargs, es nota que hi ha hagut més cura en l’acabat de la pel·lícula. Sí que m’ha semblat una mica llarga i uns quinze minuts menys li donarien més ritme i concisió.
Entre el repartiment recuperem Tobin Bell, com a John Kamer, que va morir a la tercera part, i a Shawnee Smith, que igual que Bell, ha estat present en la saga des del principi. En aquest sentit, la pel·lícula ha estat un plaer perquè és la que té més metratge amb Tobin Bell, essent en aquesta el protagonista absolut. Bell mostra un cantó més humà i vulnerable del seu personatge, essent aquesta la millor interpretació que fa en la franquícia. No oblidem tampoc a la titella Billy amb el seu tricicle a control remot.
El disseny de les màquines són més enginyosos que en la majoria de les seqüeles, així com el treball de fotografia que pren les textures de moltes de les pel·lícules dels 2000, com la Saw original. La gran majoria dels efectes especials han estat pràctics, cosa que es nota, ja que els moments de gore són molt angoixants. Per altra banda, s’ha renunciat a fer servir un efecte de rejoveniment sobre Tobin Bell, perquè l’actor no té el mateix aspecte que la pel·lícula de 2004, pel fet que la trama d’aquesta està enganxada amb l’original.
Darrere la càmera tenim a Kevin Greutert, vinculat a la franquícia des del primer dia com editor i director de la sisena, l’any 2009, i setena, l’any 2010. Greutert també va dirigir una molt interessant i recomanable cinta de terror l’any 2017 que és Jackals.
Saw X és una pel·lícula d’una altra època, no inventa res i no fa cap aportació nova en el gènere, però aquesta vegada té alguna cosa a explicar i l’explica bé. Només per això, la fa més bona que qualsevol de les vuit seqüeles que va tenir la insuperable pel·lícula de James Wan. A més, té la sort de comptar amb un Tobin Bell millor que mai.
