Sisena entrega de la saga El exorcista, que continua el clàssic de William Friedkin del 1973. El cas és cap de les seqüeles i preqüeles de l’original, li han arribat a la sola de la sabata. Aquesta no n’és una excepció. Darrere aquest desastre tenim a Blumhouse i el realitzador David Gordon Green, que després de la darrera trilogia de Halloween, que va tancar amb la terrible Halloween Ends, Blumhouse li va encarregar una trilogia d’El exorcista que vista la primera, esperem que no es produeixi. No puc evitar tenir malsons perquè Creyente ha recaptat 131 milions de dòlars i n’ha costat 30, però les crítiques que ha tingut han estat merescudament devastadores i el fet que probablement estarà en la llista de les pitjors pel·lícules de l’any, em donen esperança.
La pel·lícula és dolenta, però si no portés la signatura d’El exorcista i no formés part de la franquícia, seria una pel·lícula dolentota més d’exorcismes de les tantes que es fan cada any. Però el que realment ha fet emprenyar a tothom és que estigui en el mateix món que el clàssic de Friedkin, però que en cap moment ho sembli. Ni tan sols comptant amb Ellen Burstyn. El cas és que Burstyn, que té 90 anys, no han tingut cap problema en admetre que l’únic motiu que l’ha portat a fer aquesta pel·lícula, després d’haver rebutjat durant anys participar en seqüeles i preqüeles, ha estat la burrada de diners que li van oferir i que Blumhouse va doblar quan l’actriu va dir que no en primera instància. Finalment, ella ho va acceptar per finançar un programa de beques de la universitat de Pace per a joves actors, que al final serà l’única cosa bona que sortirà d’El exorcista: Creyente.
David Gordon Green ha rodat El exorcista: Creyente com una pel·lícula de terror més de Blumhouse, sense mirar d’encaixar-la artísticament amb l’original, ni en qualsevol altre aspecte. La fotografia, la música, la direcció i el disseny de producció no s’assemblen en res a l’original. Green tampoc sembla haver entès que no pot rodar una pel·lícula d’El exorcista com si per allí es passegés Michael Myers.
Creyente va de més a menys. El pròleg ens pot fer pensar que pot ser interessant, però aviat s’apaga l’optimisme i la previsibilitat, els tòpics i una direcció mediocre s’apoderen de la pel·lícula. El pitjor ho trobem en la part final. Ni tenim un equivalent amb carisma del pare Karras, ni el gir que vol donar en la persona que practica l’exorcisme funciona, ni tampoc l’escena culminant de l’exorcisme de les dues nenes, que sí aquí són dues i no una, per allò de fer-ho més gran malgrat que no tingui cap sentit. L’escena és una mena d’aquelarre que sembla més una paròdia de la pel·lícula original que no pas una seqüela.
El exorcista: Creyente és una pel·lícula sense tensió i molt avorrida. Els diàlegs són allargassats i plena de moments en què no passa absolutament res. El més que ha pretès fer Green ha estat menys, molt menys. Ha estat dirigida per algú que no ha entès en absolut de què anava la pel·lícula original i que s’ha dedicat a recrear, malament, moments i apostar per la nostàlgia com a únic recurs. El millor que podeu fer és tornar a mirar l’original en la nova edició en 4K i pregar perquè algú aturi a David Gordon Green.
