Insidious: The Red Door

Cinquena entrega de la saga Insidious. Tot i que no han dit que sigui la darrera, tanca una vegada més la història de la família Lambert. El productor Jasom Blum ha dit la franquícia es prendrà un llarg descans i que no hi ha cap sisena part en projecte. No sé si veient les xifres, s’ha convertit en la més taquilla de la saga, farà canviar d’opinió al cap de Blumhouse.

La cinquena part succeeix uns nou anys després dels esdeveniments de la segona i recupera a la família Lambert com a protagonistes. Cal recordar que tant la tercera com la quarta eren preqüeles. La tercera indagava sobre el cas que va portar a la mèdium Eloise a conèixer als caçafantasmes Specs i Tucker, i la quarta sobre el passat d’Eloise. La segona pel·lícula tancava la història dels Lambert, així que per continuar amb la franquícia van decidir explorar el passat dels secundaris. En la cinquena es va prendre la decisió de tornar als Lambert i no continuar pel final de la segona, que podia continuar amb el cas de Specs i Tucker que plantejava.

Tot i que la família protagonista és la mateixa, el protagonista principal és Dalton, el fill de la família que quedava en coma en la primera pel·lícula. Ara ja ha fet divuit anys i va a la universitat. Ty Simpkins, que era un nen aleshores, recupera el personatge, ara que com adult està fent-se una carrera com a actor, com per exemple a The Whale. Els records que li varen ser esborrats tant a ell com al seu pare Josh, al final de la segona, comencen a emergir quan s’adona que és capaç de fer viatges astrals. El mateix li passarà al seu pare, Josh, que començarà a patir visions sobre el pare que mai va conèixer.

Insidious: La puerta roja canvia de to respecte a les anteriors pel·lícules. Mentre que aquestes apostaven clarament pel terror, sobretot les dues primeres dirigides per James Wan, aquesta cinquena el terror es queda en un terme secundari i agafa importància el drama familiar, que és l’eix argumental de la pel·lícula. Primer per la separació de Josh i Renai i després per la mala relació entre Josh i Dalton. El culpable de tot, els records reprimits que al final no ens poden tenir allunyats del món on habiten els esperits que aspiren a posseir-los.

James Wan va deixar la saga en la segona, però hi continua vinculat com a productor. En la direcció tenim al mateix Patrick Wilson que fa el seu debut. En aquest cas es nota que és novell. Malgrat tenir la pell dura en el terror, és incapaç de fugir del tòpic sense aportar aquell estil particular de Wan que fa que estiguis amb les cames arronsades sobre la butaca, mossegant-te les ungles i desitjant que s’encenguin els llums. Que no sigui per això que la sala on la vaig veure a Girona, ens enceguessin les llums deu minuts abans d’acabar. Que no sigui una nova experiència immersiva com el 4DX.

Tot i ser fluixeta, pel que fa a terror, val la pena veure-la. Patrick Wilson i Rose Byrne estan molt bé, com sempre, i Ty Simpkins és un dels actors joves amb més futur. Potser s’ha quedat curt el cameo de Lin Shaye i esperàvem veure alguna cosa més del poc que tenim aquí de Tucker i Specs. En canvi, sí que m’ha agradat molt tornar a veure a la família Lambert, que són el cor d’aquesta saga. Sense ells, les preqüeles no han estat el mateix.

El final és satisfactori, tornant a tancar la història dels Lambert, al mateix temps que amplia l’univers. L’escenari universitari fa moure una mica de l’entorn que ens havíem mogut fins ara i dona una imatge més solitària i terrorífica que el cinema sol donar de les residències universitàries.

Insidious: La puerta roja és la que té menys elements de terror, però també la més humana, ja que no falten les reflexions sobre les relacions complicades entre pares i fills, entre d’altres de caràcter familiar. Al final, què voleu que us digui, veure de nou els Lambert recuperant els actors adults i els que eren nens aleshores, toca la fibra i és commovedor, però passar molta més por no hagués estat malament.

No us perdeu l’especial que vam fer de tota la saga aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Order

Justin Kurzel torna a incidir en el terrorisme intern. Ja ho va fer a Nitram, en aquell cas a la seva Austràlia natal, i ara

Heretic

Les religions han estat tractades moltes vegades al cinema i en tots els gèneres, però poques vegades de manera seriosa, i fins i tot diria

Flow

Flow és una pel·lícula d’animació de Letònia que ha aconseguit reconeixement el 2024 arran del seu pas triomfal per festivals com Annecy, Cannes i d’altres.

Flora and Son

Darrera pel·lícula de John Carney, director de meravelles com Once i Begin Again, que ens ofereix una pel·lícula fantàstica que porta el seu segell per