Barbie ha estat, a contra tot pronòstic, un dels fenòmens cinematogràfics de l’any, gràcies a una campanya de màrqueting, que mereixeria un Òscar, que s’ha mogut fantàsticament bé en les xarxes socials, i que ha volgut desmotar totes les expectatives que el públic podia esperar sobre la pel·lícula basada en la nina més famosa del món. La campanya no enganyava, ja que Barbie no és la pel·lícula que et poguessis esperar

El cas és que ha estat un fenomen en taquilla amb cues cada dia, sessions esgotades i dotzenes d’aficionats amb alguna peça de roba de color rosa. Després d’uns mesos en què hem vist com alguns blockbusters no aconseguien arrossegar la gent a les sales, independentment de la qualitat, Barbie ho ha aconseguit. Barbie ha donat aire a les sales i altres pel·lícules com Oppenheimer o Insidious: La puerta roja, van aprofitar en els mesos d’estiu la marea de gent, per convertir-se també en èxits de taquilla.

Darrere del fenomen tenim a Greta Gerwig, actriu i directora que s’havia mogut principalment en el circuit independent amb pel·lícules com Lady Bird i Mujercitas. Gerwing ha escrit també el guió, juntament amb la seva parella, el director Noah Baumbach (Historia de un matrimonio).

Com han fet altres directors, homes, que venen del cinema independent, Gerwig ha fet el salt als blockbusters. Ho dic perquè alguns li retreuen això, com si no hi tingués dret o com si això només ho poguessin fer homes. Gerwig va ser escollida com a directora amb la intenció de fer una pel·lícula amb valors feministes, que és el tret característic de les pel·lícules dirigides i escrites per Gerwig. Per a mi, Mujercitas continua essent la seva millor pel·lícula, ja que és una versió clàssica que connecta amb el públic actual. Barbie és una actualització més gran i apoderada.

La pel·lícula comença molt forta, de fet els primers quinze minuts són el millor i paguen el preu de l’entrada. El pròleg que homenatja a 2001: Una odissea de l’espai del perquè a les nenes els agradava jugar amb la Barbie, seguit de la vida de Barbie a Barbieland, està molt ben escrit i la posada en escena és excel·lent. El problema que hi he trobat és que m’ha faltat història per acabar d’enganxar-me, ja que el fil argumental és mínim. Barbie renuncia a ell per fer una altra cosa i les dues hores per la poca història que té, es fan llargues, essent la durada un defecte d’aquestes i moltes altres pel·lícules actuals. Diuen que en comèdia passar-se de l’hora i mitja és fer més del necessari. Perfectament, s’aplica a Barbie, ja que més curta segur que funcionaria molt millor.

Margot Robbie és una actriu excel·lent i aquí està impecable en el seu paper de Barbie. Tot perfecte. Qualsevol premi que rebi serà poc. Per altra banda, Ryan Gosling es delecta en la cara de pal i inexpressivitat de sempre, que pel paper que aquí interpreta, li escau. Però, vaja, el personatge pot fer gràcia, però aquesta pel·lícula no l’ha convertit de la nit al dia en un bon actor.

La pel·lícula ens mostra que el món de Barbie és un món dominat per les dones. Quan Barbie arriba al món real descobreix que aquest està dominat pels homes i de tornada a Barbieland es produeix el xoc entre els dos mons. Aquesta és la gràcia de la història, de mostrar-nos el món a l’inrevés. No oblidem que la pel·lícula és principalment una comèdia i com a tal juga a l’exageració, i per això ningú s’hauria d’ofendre. Barbie és una pel·lícula plena de missatges feministes, ambientals, polítics i empresarials, amb la intenció de fer sàtira de tot. Pels ofesos, que la tornin a mirar que potser no l’han entesa. De fet, algú pot trobar que aquests missatges contradictoris. És així com Gerwig ho volia mostrar perquè els éssers humans vivim amb moltes contradiccions.

Sobre els números musicals, molt bé. Tenen un aire que recorda al Hollywood clàssic que m’ha fet pensat en la també protagonitzada per Margot Robbie, Babylon.

En el darrer terç he començat a tenir problemes amb la pel·lícula, ja que comença a donar voltes sobre ella mateixa, deixa de ser divertida i acaba avorrint, sobretot si la repeteixes. Dona massa voltes molta estona sobre el mateix.

Barbieland aposta per la igualtat, de la mateixa manera que ho fa la pel·lícula, perquè les bromes no van només, per una banda, hi són per ambdós gèneres. En resum, Barbie és una bona pel·lícula, molt lluny de l’obra mestra i més encara de desastre absolut que pregonen molts que ni tan sols l’han vista.