Primer de tot dir que estimem a Tom Cruise. És un animal cinematogràfic. Un actor que és més que això. La seva defensa per l’estrena de Top Gun: Maverick en cinemes i l’obstinació personal de rodar el màxim d’escenes possible sense CGI i sense dobles, el converteixen en el nostre amor i al mateix temps en la personificació d’una manera de fer i entendre el cinema que avui en dia no es porta a Hollywood. De fet, i ho hem vist en quasi totes les pel·lícules d’acció i aventures d’aquest any, el CGI, pel motiu que sigui, és un dels temes de debat en tots els blockbusters, i no pas per bé. A Cruise això no l’afecta perquè té el control de les pel·lícules que protagonitza i aposta pels efectes pràctics. Cruise fa ell mateix les escenes d’acció sense CGI perquè són les que l’espectador es creu. Són les úniques capaces d’aconseguir un efecte immersiu que transcendeix el cinema per convertir-se en una experiència sensorial. Això és el que hem sentit a Top Gun: Maverick i en les darreres pel·lícules de Missió impossible i que tornem a sentir incrementat i elevat a Dead Reckoning – Part One.
És aquesta pel·lícula la millor de la saga? Jo no m’atreveixo a dir res perquè ja m’ho van semblar Fallout i també Rogue Nation. I no us enganyaré també aquesta, però el nivell és tan alt que soc incapaç de posar-ne cap d’aquestes per sobre de l’altra. Pels motius que exposava abans, per la sensació d’espectacle majúscul, Dead Reckoning – Part One està pensada perquè per immersió sonora i visual, només es pugui gaudir plenament en una sala de cinema i en la pantalla més gran possible.
La pel·lícula té un ritme trepidant. Les més de dues hores i mitja de pel·lícula passen en un sospir. No us enganyo quan us dic que en acabar tens la sensació que tot just has entrat. En ser una primera part, no vols parar i necessites veure la següent. Tot i que és una primera part, no acaba en cliffhanger. La història es queda a mitges, però tanca prou perquè funcioni com una part de la història que es tanca i que ha d’obrir la següent.
En la part interpretativa, Cruise continua essent l’eix central en què repeteixen els secundaris que ja fa molt de temps que l’acompanyen com Simon Pegg, sempre per arrencar-nos un somriure, Ving Rhames, que en la seva maduresa és el personatge més savi de l’FMI, i Rebecca Ferguson, una vegada més incommensurable, malgrat que apareix menys que en les anteriors. La pel·lícula deixa espai a Cruise per respirar i dona als secundaris el seu moment de glòria. També repeteix Vanessa Kirby que està sensacional en aquest paper més ambigu que mai, i Henry Czerny, que recuperem de la primera de 1996. Entre les noves incorporacions destaco a Cary Elwes, Indira Varma, Esai Morales i Shea Whigham. Però les noves incorporacions que més brillen són Pom Klementieff, la Mantis de les pel·lícules de Guardians de la galàxia, en un personatge creat expressament per a ella, que fa coses increïbles i que visualment és molt potent. Deixo la millor pel final. Parlo de Hayley Atwell, l’agent Carter de les pel·lícules de Marvel, que està sensacional. L’actriu és molt carismàtica i funciona molt bé com a parella d’acció de Tom Cruise. El personatge està ben construït per fer-la diferent del de Ferguson perquè no tinguem dos iguals. En aquesta diferència està precisament la gràcia que fa que la dinàmica amb Cruise també sigui única i diferent en la saga.
Les escenes d’acció són espectaculars, però crec que les millors són les del final. Tots volem veure la de la moto, que Cruise ens va mostrar com es va rodar, però que ens faltava veure com es veia acabada per a la pel·lícula i en la pantalla del cinema. No hi ha paraules per descriure aquest vertigen. Tampoc falten les persecucions amb vehicles, aquí amb un to molt humorístic i les escenes de Cruise corrents per alguna ciutat emblemàtica, com un desposseït.
Respecte a les anteriors, Dead Reckoning – Part One té una part més dramàtica i incrementa la trama d’espionatge, més característica de les primeres entregues de la saga, en un millor equilibri amb les escenes d’acció. Fins i tot les escenes que no són d’acció, com la inicial el submarí Sebastopol, són d’una tensió magistral. No falten els elements essencials de la saga com les màscares.
Sense voler entrar en l’argument per no descobrir res, només dir que la trama juga amb les intel·ligències artificials que avui en dia tenim tan presents i que poden posar en risc les professions més artístiques i creatives.
Al cantó de Cruise, l’acompanya una vegada més Christopher McQuarrie, el director que millor es compenetra amb Cruise.
Mission Impossible: Dead Reckoning – Part One ho té tot per convertir-se en el blockbuster de l’estiu i en una de les pel·lícules de l’any, com Top Gun: Maverick va ser-ho l’any passat. Cruise és carisma pur, a més, la seva campanya d’animar-nos que anem a les sales de cinema, promocionant Barbie o Oppenheimer encara fa que ens l’estimem més. Cruise encerta defensant les sales, ja que aquest és el lloc on pel·lícules com aquestes poden fer diners i que això faci que se’n facin més. Si esperem a veure-les en les plataformes i deixem que fracassin en taquilla, ja ens podem oblidar de veure pel·lícules espectacle com aquesta. Set pel·lícules després, la saga està millor que mai i no té cap símptoma de desgast. El cinema és espectacle i Tom Cruise sap com el volem. Mission Impossible: Dead Reckoning – Part One una muntanya russa amb moments de tensió i moments emotius, però sempre un espectacle.
La propera temporada farem un especial per parlar-ne llargament i en detall.
